Blog de Jordi C.

2011-12-27 Vallter 2000 (2150 m.) i Roca Colom (2506 m.)

2012-01-12T12:07:00.000+01:00

Ja hem superat els tiberis de Nadal i Sant Esteve.

Per pair una mica tot els exceos hem quedat en Joan i Jo (Jordi) a les 7,30 a Sant Cugat per anar a fer una ruta per la neu. Sortim amb el cotxe es molt tranquila (es dia de treball i fins passat Vic trobem molt trànsit).

A les 9,30 arribem a Vallter 2000 i encara podem deixar el cotxe a l’aparcament de dalt (es dimarts). Ens preparem l'equip i a les 9:53 comencem a caminar per darrera del bar. Fa un dia tapat, però sense vent de moment.

Encarem el camí cap a la portella de Mentet, per vora el torrent. Hi ha molt poca neu i es ben gelada. En Joan s'ha deixat el mapa però amb el GPS porta el track de roca Colom i rocs Blancs (de negre al mapa). A mig camí del torrent agafem un trencall cap a la dreta, fa una forta pujada i com que trobem la neu gelada ens posem els grampons (en joan m'ha deixat els de l'Anna i els tinc que adaptar). Ara anem molt segurs, en aquest tros hi ha la pendent més forta de tota la excursió.

Assolim el nostre primer “cim “, al Camp Magre petit 2396 m. El dia es va aclarint i tenim molt bona vista de tot el circ de Vallter, d’esquerra a dreta veiem el Gra de Fajol, coll de la Marrna, Bastiments i la carena que porta fins el Pic de la Dona. En Joan en comenta de que hi ha menys neu que el Febrer del any pasat que va anar ell amb l'Annam fer amb l’Ana.

Anem a buscar a la portella de Morens (frontera amb França). Ara seguirem la carena pujant tots els cims, el Coma Ermada (2496 m), baixar i altre cop amunt el pic de la Llosa (2504 m), les Roques Blanques (2456m) i finalment desprès de forta pujada el Roca Colom. Des aquí tenim la millor vista del massis de Canigó (2784 m) al NE i també cap a l’est el Costabona (2464m), el primer dos-mil des el mar seguint la frontera actual. Trobem un senyor francès que ve del coll de Mentet passant pel Pomerola. Mengem una mica i com que ja es la 13 h, en Joan en comenta de no fer la entrada al nord del track i tornar (desprès en coemnta de que si era possible).

Ja fa sol i una mica de vent. Baixem del roca Colom i decidim posar-nos les raquetes una estona fins que al final anem sense res. La tornada la fem sense carenar per uns grans plans de neu amb poca pendent, deixem a la dreta una estivació plana d’on havíem vist venir 2 persones (això eren els Rocs Blancs !)

En Joan, diu que per fer-lo una mica diferent anem a buscar la portella de Mentet (des on es puja al pic de la Dona). Pujant per la roca de la Portella trobem algunes plaques de neu gelada.

Ens aturem a la portella i ens posem les raquetes per baixar el fort pendent (millor haurien anat els grampons). Arribem al cotxe a les 15:22.

Hem fet 12 KM, en 5h 34’ totals. Més de 750 de desnivell en total 11 Km tal com es veu al perfil. Una EXCURSIO molt maca.

Per acabar ens canviem les botes i anem afora del bar a menjar-nos el entrepà i prendre un cafè. A les 16 h engeguem el cotxe a les 18 h a Sant Cugat.

Texte, ruta i estadistiques: Joan Valentines

Fotos:Jordi Cascán.

Perfil de l'etapa:

Fotografies:

2 VIDEOS:

08-10/07/11 Sortida LLó - Coll de Finestrelles - Nuria - Puigmal - Vedrinyans - LLó

2011-07-17T11:19:00.001+01:00

El Divendres 8/07/11 sortim (Jordi M., Pere, Frank i Jordi C.) a les 18:30 cap l’aventura de fer la travessa LLó – Coll de Finestrelles – Núria – Puigmal – Vedrinyans – Lló.

Estem tots molt animats. Avui dormirem en un càmping d’Enveig (França) a on s’està en Jordi M. Després de fer uns encàrrecs, arribem cap les 21 h. Descarreguem els equipatges i tot seguit ens enfilem cap Puigcerdà per tal de fer un bon sopar (En Jordi M ens porta a una pizzeria que ella coneix i que esta força be però que ens fan esperar massa en servir els plats).

A una hora indecent arribem al càmping i per no trencar la tradició abans de dormir fem un a partideta a la “podrida” (en Pere no te la nit …).

Dissabte 09. Ens aixequem aviat i després d’esmorzar alguna coseta cap les 08:30 h. ens enfilem cap l’inici de l’etapa: Lló. A les 09 h. deixem el cotxe en el pàrking de “Les Bains de Lló” (1600 m aprox.) i comencem la pujada.

El paisatge inicial es molt maco i ombriu per les Goles de Segre (seguim el riu i per una profunda vall que es fa sentir una mica de fred). A uns 2 km. del camí asfaltat ens desviem cap la dreta, en direcció al refugi.

Quant sortim de la vall ja ens adonem de que el sol picarà lo seu i axis que aprofitem una parada per posar-nos una mica de crema solar. En aquest moment ens trobem amb un biker que feia una ruta.

De seguida, unes 2 hores arribem a la Barraca de la Culassa (1834 m.). Un refugi lliure amb un indret molt bonic. Reposem forces i continuem pujant. Arribem a un prat amb unes vistes impressionants, plens de colors (grocs, verds, vermells ...) per la diferent vegetació que observem al voltant nostre.

Al primer objectiu, el coll de Finestrelles (2604 m.), ja el tenim a tocar. Hi ha una forta pujada final fins al coll. Cap les 12 h. arribem al Coll amb sorpresa per el ràpid de l’ascensió. Ens trobem animats i en forces i per això decidim pujar al Pic de Finestrelles (2828 m.). L’únic dubte son les motxilles (pugem i baixem per el mateix lloc). Amb elles a sobre ho fem tot plegat amb 1,30 h. (es un pic assequible però enganyós ja que inicialment es veu un cim que et fa pensar que es allà mateix però ... hi ha un segon cim que realment es el pic).

Estem molt contents de com va la sortida i que el temps es comporta amb nosaltres. Les vistes son espectaculars. A sota nostre tenim a la vista el final del destí d’avui: Núria i el Refugi de l’àliga a on tenim reservada una habitació per nosaltres quatre amb lavabo i dutxa en el seu interior.

Ara volíem dinar però uns núvols negrísims ens fa corre baixada avall per arriba l’abans possible a Núria.

Baixem molt ràpids i cap les 15:30 ja estem davant l’esplanada del llac de Núria menjant els nostres entrepans i uns cafès que hem comprat. Fa una mica de fred el punt final es el Refugi de l’Àliga que es troba a uns 200 m d’alçada i com que no propera l’idea de pujar amb el telecadira, decidim posar-nos les botes i fer el últims 20 m de molt forta pujada. El Refugi esta força be. Obren a les 17 h i ens donen una habitació per nosaltres quatre per 35 € (dormir i esmorzar).

Descansem, reposem forces, juguem alguna partideta mentre ens cau una turmenta intensa i curta. Ens preparem per sopar (menú acceptable del refugi) tots puntuals a les 20 h. A la nit es fa difícil dormir per els sorolls humans de cadascú ...

Diumenge 10, 19:45 esmorzem i de seguida ens posem en marxa cap el primer objectiu: El Puigmal.

Anem per un camí que surt de l’esquerra de Núria que puja molt verticalment i que ens fa guanyar uns km. Després en ajuntem al camí tradicional i per això ens trobem amb molta gent.

Ara davant nostre veiem el Puigmal però abans tenim que superar unes molt fortes pendent de pujada amb un sender pedregós. Es fa molt dur i l’ascensió es molt lenta. En Frank se recuperat i va tirant de valent quasi atrapant-me. En Pere i en Jordi M. pateixen lo seu.

Increïblement cap les 11 h . arribem a dalt del Puigmal. Fa molt de vent. Tots estem molt contents. Hem anat molt ràpids ja que hem trigar 2,15 h. L’espectacle es fantàstic i fa bon dia. Desprès de reposar forces, i de fer unes fotos mirem amb el mapes com agafar la ruta per arribar el més pròxim del cotxe (una baixada suau i llarga de 1600 m.) Hem d’anar caranejant per els demés Puigmal (petit de Segre, de llo) direcció mirant al nord-oest des de a on estem, seguin per el Puig de Coma Dolça.

Puigmal 2.910 m

La baixada inicial també es pedregosa i encara es veuen restes de plaques de neu glaçada. De seguida fem els cims de Petit Puigmal de Segre i Puigmal de lló (2700 m.). Per ací ja anem sols. El vent bufa fort i amb intensitat. Anem baixant de forma moderada passant per al canto de la Tossa d’Err i de seguida fem el coll i pic de Segalera cap els 2200.

Cap al final ens endinsem amb un bosc de pins molt extens que ens fa gaudir de la natura. Estem molt cansat i abans de sortir d’aquest preciós indret decidim menjar una miqueta per reposar forces.

Al sortir del bosc, continuem baixen tot agafant una pista molt llarga que ens portarà al final al poble de Verdinayns (1400 m).

Arribat ací, ja tan sol en falta 5 km per arribar al poble de LLò i a els Bains de LLo a on tenim el cotxe. A les 18:00 h. Arribem. Tots estem molt contens per aquesta sortida. Hem aconseguit els objectius, amb el temps previstos i sense cap incidència.

Una volta molt recomanable.

Fins la Propera.

Ara unes fotos:

Text i fotos: Jordi Cascán.

Turons Obac 02/04/11: Alzina del Salari – Turó Puig Andreu – Turó del Malpàs

2011-06-04T08:16:00.004+01:00

Dissabte 2 d’abril de 2011, Sortida per els Turons del Obac: Alzina del Salari – Turó Puig Andreu – Turó del Malpàs

Ens trobem tots puntuals a les 8,30 a la benzinera. En Jordi Cascan ha portat en Pere, un amic de la infantesa. Anem cap a l’aparcament de l’Alzina del Salari (700m) i a les 8h 48’ comencem a caminar. Fa un dia molt clar i encara no fa calor. Han arreglat la part baixa del camí de sortida, però quan comença a pujar es el de sempre. Passem per la font dels Traginers i seguim pujant pel seu darrera fins l’avenc del Llest (els qui hi ha baixat diuen que te una sala molt gran). Una mica més amunt ens trobem el GR, que avui seguim cap a la nostra dreta, direcció la carena de la Castanyera (el nostre punt més alt d’avui 900 m). Un cop al camí principal anem a l’esquerra a fer un mos a la Coma d’en Vila (antiga masia enrunada).

Busquem el camí de baixada direcció Mura i resulta que hem de recular una mica per la pista. Un fort pendent i ja som al camí principal que segueix tota la carena de l’Obac des la casa de l’Obac fins arribar a Mura. Passem per dalt del pedregós Pla de Serrallonga amb molt bones vistes a banda i banda. A la nostra esquerra es veu el Puig Andreu, el primer objectiu.

Aviat , abans del Turó dels Ducs trenquem direcció ponent i desprès de passar vora el Puigbó ja som al Puig Andreu. El voregem per l’esquerra i intentem des de darrera trobar la balma però no podem (estem massa avall) Uns senyors estan buscant espàrrecs i l’Angelina fa una relliscada sense conseqüències. Seguim endavant fins el collet Roig, cruïlla de camins, cap a la dreta baixaríem al Puig de la Balma. Nosaltres per un corriol a l’esquerra avall cap al Sot de l’Infern, es força divertit, amb algun tros que va dins d’un torrent encara amb aigua. Quan som al Sot (un fondo, 550m) trobem una pista ampla amb un 4 x 4 aparcat (per aquí ens vam trobar Quads fa uns anys).

Travessem el torrent i deixem la pista principal, per anar per un altra que va en la mateixa direcció però per l’altra banda. Li costa, però desprès de dubtar una mica (fa molts anys que no passem per aquí) ja tomba i puja direcció Sud. Veiem el Turò del Malpàs des el Nord, però per arribar-hi , hem d’allunyar-nos una mica i encarar-lo des de ponent. Aquesta pujada es forteta i l’Angeles ha de bufar de valent (fa més d’un anys que no surt a la muntanya). Quan arribem al peu del Malpàs ja son les 12,30 i no hi pugem.

Ja anem de tornada, passem per la Era dels Enrics, deixant el camí que baixa als Pins Cargolats i encarem a Coll de Boix (l’altra punta 878 m). Des aquí es tot baixada fins l’aparcament pels Graons de Mura. Arribem a les 13 h 50’

Hem fet 14 KM amb uns 700 metres de pujada efectiva. 5h en total. Una matinal molt maca, amb més temps podríem haver pujar als turons i visitar les Balmes. Cal felicitar a tothom, especialment a l’Angeles, que ha patit una mica. Itziar, Angelina i Paqui molt bé, la resta, no cal dir-ho.

Text i fotos: Joan Valentines.

3 Cims del Vallés - Sant Sadurní de Gallifa – Pic del Vent (el Farell) – Puig de la Creu

2011-06-03T20:14:00.006+01:00

Sortida del Dissabte 28 de maig de 2011, per en Jordi C, Paqui, Antonio, Ana i Joan Valentines

Ja feia temps que en Joan volia fer la marxa dels 5 Cims (52 Km) que organitza cada 2 anys el Club Excursionista de Castellar del Vallès. El 10 d’abril ho van fer, com que en Joan no va poder anar i a mes els 2 primers cims (Mola i Montcau) els tenim MOLT trepitjats, ha reunit a els escollits “larga distancia” que vam fer els 3 Monestirs per fer els 3 cims del Vallès amb l’ajuda del GPS. Ens trobem tots puntuals a les 6,30 a casa de l’Ana i amb 2 cotxes anem fins Castellar del Vallès on en deixem un en la cruïlla de la carretera que va de Sabadell cap a Sant Llorenç Savall.

Carreguem tots en el cotxe del Jordi, que deixem a

Sant Llorenç i a les 7:19 comencem a caminar. Fa un dia nuvolat i fresquet. Travessem el poble seguint la carretera, a la nostra dreta veiem el descampat on vam reposar la nit de la Matagalls-Montserrat. La Paqui, que resulta que va fer els 5 Cims el 2009, recorda una mica el camí. Un cop passat el cementiri deixem la carretera i agafem a l’esquerra una pista marcada amb senyals blanques dels 5 Cims. També n’hi ha de la MM , doncs aquest tros coincideix. A mesura que pugem tenim unes vistes mot boniques de tota la serra de Sant Llorenç, des la Mola fins els Emprius, parcialment il•luminada pel sol naixent.

El paisatge es pelat, encara s’està refent de l’incendi del 2004. Ja veiem els cingles de Gallifa al davant, cap a la nostra dreta. Ens despistem en una cruïlla que senyala cap a Gallifa 7 Km, però quan veiem que ens allunyem de la cinglera en Joan va mirar el GPS i reculem fins trobar les noies que venien darrera. Anem vorejant, pujant per pistes la carena de Gallifa per ponent. Entrem en un tros de bosc molt bonic i ben conservat.

En el creuament on hi havia el 5è avituallament ja es senten protestes de gana, però hem d’arribar a Sant Sadurní. L’últim tros cap a l’ermita el fem pel camí mes costerut, amb la pressa em despisto una mica, reculem cap al camí, una mica més amunt ja arribem a Sant Sadurní de Gallifa, el punt més alt del nostre recorregut (951 m) Es una ermita romànica força reconstruïda però que conserva un bonic absis. Esmorzem tranquil•lament (portem unes 3 hores) i disfrutem de les vistes des el mirador, cap a llevant el Vallès Oriental amb el Montseny al fons, al sud , el coquetó poble de Gallifa i al sudoest, el Farell, la nostra propera fita.

Tornem pel caminet fins el creuament, des aquí BAIXEM per una canal molt pendent fins la ermita de Sant Pere de Gallifa. Al poble trobem uns ciclistes i aprofitem per fer-nos una foto de grup. Una mica més de baixada per travessar la riera i altre cop a pujar per baixar encara més fins la riera de Caldes (passem vora una ermita que recordem de la marxa de les Ermites)

Ara, altre cop pujada seguida, per pistes i camins. Els qui fan els 5 cims ho expliquen com una cosa terrible; ja que ells, quan arriben aquí, porten a les cames 20 km més que nosaltres. Tenim sort que és encara núvol, però fem una bona suada per la forta humitat ambiental. Cap a la 1:30 arribem a la urbanització del Farell i trobem una font (que teníem marcada) vora el bar de la associació de veïns. Demanem beguda i dinem fantàsticament asseguts en una taula, prenem un cafè ben carregat i reprenem amunt pels carrers de la urbanització. Passem vora una gran masia que devia ser també restaurant i que estan refent. Es l’edifici blanc pel qual es coneix la muntanya des lluny. Darrera seu, per un petit sender arribem al anomenat Pic del Vent de 815 m. (una mica baixet per dir-li Pic), bonic mirador del Vallès i que te un banc de fusta.

La primera baixada es CURTA i FORTA, ja Tornem a tenir pista, ara sota el SOL. Sembla que el Puig de la Creu es a tocar però costa d’arribar. Realment es curiós, l’edifici dalt del Puig de la Creu (671 m) sembla un castell però es modern i encara sense acabar. Des aquí hi ha bona vista de la Mola, llàstima que els arbres han crescut massa.

Anant avall per la pista veiem Sentmenat i la urbanització de Can Vinyals. Fa poc han passat per aplanar la pista, es molt ampla però la gravilla rellisca una mica. Ja arribem a les primeres cases de Castellar. Hem de travessar quasi tot el poble vell, coincidim amb gent que van de casament a l’església de la vídua Tolrá. Son les 17:50 de la tarda.

Hem fet 33,2 KM amb uns 1300 metres de pujada i més de 1400 de baixada. 10 h 30’ en total, però només 8 h de caminada efectiva a 4,2 Km /hora. Una excursió molt maca, al nostre ritme i fruint del paisatge. Cal felicitar a tothom, especialment a l’Antonio que feia dies que no caminava i agrair que hagin volgut acompanyar-me. Això de fer caminades ja marcades, pel nostre comte i seguint el GPS, funciona. Ho podem repetir.

Text: Joan Valentines i Jordi Cascán.
Fotos: Ana Cavia i Jordi Cascán

Sortida de Raquetes de neu per el Pallars Sobirà: Bony d’Altars 2.449 m. (Estació Esqui LLesui)

2011-04-07T16:23:00.029+01:00

Estació Esqui Llesui 1800 m – Bony d’Altars 2449 m.

Ahir l’Héctor ens va suggerir , per fer un recorregut diferent, pujar a les antigues pistes d’esquí de Llessui (itinerari 3 del llibre del Pallars Sobirà – Bonys dels Altars).

Dormim bé i a les 8h 15’ baixem a esmorzar, realment molt bo (Hotel Pessets) carreguem tot i anem cap a Llessui (11Km de pujada des de Sort). Ens perdem una mica pel poble, però quan trobem la pista (a l’esquerra només arribar) en poc temps ens du a l’antic aparcament, Borda de Cardós a 1400m, avui ben solitari. A l’esquerra surt la pista per 4x4 que li preocupava al Joan per l’estat del camí. Res, amunt i crits. Es una pista acceptable, amb alguns solcs i que puja fort. Anem trobant plaques de neu. Anem pujant i cap el final ens aturem en un pla sota el telecadira, sembla un bon lloc per aparcar. Aquí ens quedem.

Més endavant hi ha un altre conductor que ens porta una mica de distancia però que te problemes per continuar per la neu acumulada en el camí. Ens preparem i a les 10h 35’ tirem recte amunt pel pendent seguint les pilones del telecadira, pugem per l’herba amb poca neu (som a 1800m).

Quan canviem de telecadira, en Joan fa una bona relliscada vora la caseta, doncs sota la neu hi ha plaques de gel. Ja som a 2000 metres i trobem més neu, però seguim només amb bastons pels marges herbosos, sempre recte amunt. Veiem el jeep que s’ha quedat entrampat, però finalment se’n surt gracies a que dur una pala.

En Joan i la Jackie bufem una mica, l’Ana i Jo anem tira’n molt be. Davant nostre veiem un noi que puja carregant esquís (deu ser el del jeep).

Quan quasi som dalt hem de superar un fort pendent. Al arribar a la carena veiem el precipici de l’altre costat de la serra d’Altars que dona a la Vall Fosca. Fa molt YU- YU .Ataquem el cim per la esquerra, en mig de roques. Som a 2456 m.

Hem tardat 2h 30’. Bony d’Altars. La vista es molt bona, al NO la vall Fosca amb el seus pobles allà BAIX i l’estany Gento al fons(jo pensava que era el Sallente). També es veu la Pica d’Estats i les muntanyes d’Andorra. Molt clar, cap al SE veiem la Torreta d’Orri on varem anar ahir.

Aquesta serra d’Altars continua cap al Sud per la serra del Rei, itinerari que proposa el llibre i que també ha fet avui un altre excursionista que veiem ben lluny. Cap al Nord hi ha un coll i un altre bony d’Altars (que deu ser el de 2456m).

Nosaltres ja en tenim prou, doncs la carena nord es molt estreta i el precipici de la esquerra esfereïdor. Desprès de fer un mos al sol i ficar-nos les raquetes decidim tornar per les pistes, seguint la traça de l’esquiador que hem vist baixar.

El primer pendent es molt fort, desprès en un tros mes pla podem anar els 4 a l’ample. Més endavant ens desviem a l’esquerra per un altra pista. En Joan te problemes amb els bastons per baixar (son curts) i se’l intercanvia amb nosaltres.

Passem un trosset dificultós amb plaques de gel sota la neu, però aviat arribem a la pista de 4x4. Una mica de pla i a les 15h 19’ som al cotxe que ens espera solitari.

Com que s’ha girat vent, ens mengem l’entrepà dins i desprès prenem un cafè en un bar de Llessui.

La tornada fins a Terrassa es fa una mica llarga (aproximadament 3 h). Hem fet una excursió molt bonica, diferent de la d’ahir i molt apropiada, ja que teníem poc temps: 4h 43’ en total, 7 Km i desnivell de 700m que hem pujat en 3,5 Km (ahir 800m en 11 Km).

Mireu unes cuantes fotos mes:

text: Joan Valentines

fotos: Joan Valentines i Jordi Cascán.

Raquetes de neu Pallars Sobirà: Torreta d’Orri 2.439 m. (Port del Cantó)

2011-04-07T16:15:00.005+01:00

Port del Cantó 1700m – Torreta d’Orri 2439 m.

Sortim cap a les 8 15 desprès de posar benzina a la carretera de Manresa i anem per Solsona direcció la Seu.

Abans d’arribar-hi i per Adrall trenquem cap a Sort però sense arribar-hi. Ens aturem al Port del Cantó, on em va aconsellar l’amic Hector i ens preparem. Aprox. 2,5 hores de carretera.

Fa bon dia, sense vent ni núvols. A les 10h 48’ engeguem, trobem un pal indicador del refugi Comes de Rubió, sigui per la pista o pel camí. Decidim la pista i anem fent.

Aviat trobem algun tros de neu, pricipalment desprès de la cruïlla amb la pista que ve del poble de Rubió, però anem només amb bastons. La pujada es fluixa i sostinguda, quan veiem el refugi ja es tot envoltat de neu.
Per la nostra dreta arriba el camí que venia per dalt. Avui el refugi Comes de Rubió es tancat i tampoc no sabem com obrir la part lliure, seguim endavant.
Per la esquerra deixem la pista La Forestal i més endavant travessem el riu Rubió cap a la dreta.

Som a la cota 2000 i ja tenim bona neu, però podem seguir sense raquetes una ampla pista que va pujant fins un pla amb un monòlit de pedra. Es una cruïlla des on es pot baixar al port del Cantó o anar cap a Sant Joan de l’Erm. Des aquí ja veiem clarament la Torreta de l’Orri amb les dues antenes.
Seguim per una pista ampla enmig d’un bosc molt bonic, ha passat una màquina i es mot fàcil. Ja tenim bones vistes del Pirineu a la nostra dreta. Això continua amb les pistes d’esquí de Port Ainé, un cartell ens avisa i canvien els pals indicadors.

Deixem la pista i pugem al dret, encarats a les antenes. Sembla que es a prop però encara falta, doncs els esquiadors que baixen es veuen com puntets. A la Jackie li costa una mica, doncs fa dies que no fa muntanya.
En el tros final hem d’entrar a la pista d’esquí, doncs per l’altre costat hi ha precipici. La darrera pendent es forta i hem de vigilar amb els esquiadors. Quan deixem a la dreta el telecadira ja falta molt poc.

Arribem dalt de la Torreta d’Orri (2439 m.) amb un vèrtex geodèsic envoltat de dues antenes gegants amb un edifici cada una. Hem tardat 4h 30’ fins dalt, aturant i fent fotos. La vista es mot bona, cap al Nord tot el Pallars Sobirà, destacant la Pica d’’Estats, mes al NE les muntanyes d’Andorra i al E les de la Cerdanya i el Cadí. Mes al Sud s’arriba a veure Montserrat.

Es un pic avançat del Pirineu, per això te les antenes. Aprofitem que hi ha una zona lliure en l’edifici on podem dinar aixoplugats.

Per baixar ens posem les raquetes. Desprès de la tanca deixem la pista i baixem per una carena pelada, primer es un pla i desprès fa més pendent fins arribar en el bosc.
Es un tros mot bonic, amb molta neu i molt divertit. Baixem més o menys pel dret, buscant una pista o camí que finalment trobem. Abans de trobar el refugi ens traiem les raquetes. Encara que baixem lleugers, la part final se’ns fa una mica llarga (tots estem pensant en el relaxament que ens vindrà ara en el spa ...).

Son les 18h 22’ quan arribem al cotxe. Hem fet 20 KM, en 7h 34’ totals. Més de 800 m de desnivell en 11 Km de pujada tal com es veu al perfil. Una EXCURSIO molt maca. Després del SPA un bon sopar per reposar forces (ens acompanya en Hector) i veure una mica l’ambient de carnaval.

Text: Joan Valentines
Fotos Joan Valentines i Jordi Cascán.

BTT per el Ripollés 25-26/10/2010

2010-10-28T20:49:00.018+01:00

Aquest any 2010 si, en Pere i Jo hem pogut fer uns dies per l’Octubre. No tota la setmana però uns dies.

L’intenció es fer una ruta una mica a l’aventura per les pistes del Ripollès.

Hem sortit (25/10/2010) de bon matí des de San Cugat arribant cap les 09 h. a Ripoll, Aquí aparquem el cotxe i després de muntar les bicis i equipar-les amb les alforges corresponents posem direcció a l’aventura.

Abans hem passat per l’Oficina de Turisme per informar-nos i aconseguir un mapa de rutes. Li preguntem quina previsió del temps hi ha i ens diu de que no plourà ….

Un cop tenim ja les indicacions no podem marxar de Ripoll amb la panxeta buida i per això ens instal·lem en una terrassa per esmorzar una mica.

Ja llavors el temps ens diu que te ganes de canviar a dolent per la qual cosa ens posem de seguida a pedalejar.

Sortim de Ripoll, agafant la ruta 2 en el seu tram de la ruta del ferro. Es un tram molt fácil i tranquil (en Pere l’agrada molt però a mi l’idea del camí asfaltat no m’atrau massa … preferiria un camí de terra … confiem que mes endavant canviarà). El temps es complica, bufa una mica el vent i la sensació es de fred.

Ens trobem amb varies ciclistes i gents que dona passeigs caminat. Arribat a la cruïlla del “el Serradal” ens volem desviar cap la dreta per tal d’anar agafar la ruta 19b i després la 1 per acabar amb la 2 en l’entrada de Sant Joan de les Abadesses. Però degut a que no es veuen marques i que el camí passa per una finca particular i ens diuen de que mes amunt esta molt malament i enfangat, al final decidim continuar per la ruta del ferro fins S. Joan de les Abadesses.

De seguida arribem i consultant un punt d’informació ens plantegem que farem per l’hora que és … podríem anar a Sant Pau de Seguries, a Camprodon o per l’altre banda a Pardines per Ogassa.

Al final triomfa l’opció Ogassa i acabar al poble de Bruguera a on intentarem dormir. La ruta no esta massa marcada en el mapa encara que fins a Ogassa agafem les rutes 6, 9 i 3. Ens posem en marxa i de seguida veiem que la dificultat del camí, ja es diferent. Passem fortes pujades i lluitem amb el temps que ara sí començar a bufar molt fort amb una sensació de fred gelat. Fa una mica de sol però va caient una mena de pluja que son volves de neu molt fines i en gran quantitat.

Ara els camins son solitaris, amb vistes impressionants, amb alguna font i amb molta pujada.

Un cop a Ogassa, veiem un bar i ens dirigim allà per tal de demanar uns entrepans per l’hora de dinar. Després de descansar una mica continuem cap amunt, forta pujada i rodejats per un ventarol tan fort que quasi fa caure en Pere. Jo mentrestant vaig fen el reportatge fotogràfic.

Passem per Sant Marti d’Ossaga, el refugi de Sant Jordi i arribem al col de Jou (al peu del cim del Taga 2035 m). Pràcticament la pujada tocava el seu fi.

En l’inici de la baixada busquem un lloc per menjar els entrepans i menys mal perquè quant parem estem morts de fred (sobre tot en Pere que no porta guants en les mans). Desprès d’omplir les panxetes, agafem les bicis i fem una curta i pronunciada baixada arribant al poble de Bruguera. Sembla molt solitari per els carrers ….

Ens dirigim al hostal per tal d’agafar lloc per dormir però sorpresa … esta tancat (descans dominical). Llavors, ja que el poble de Ribes de Freser esta relativament a prop i en baixada ... ens decidim anar cap allà abans que es faci fosc.

Enfilem les bicis amb rapidesa per les pronunciades baixades fins el nostre destí. El fred i el vent es molt intens.

Un cop arribat a Ribes de Freser, glaçats, ràpidament busquem un hotel per passar la nit. El trobem i ... curiosament estem sols al hotel.

Després d’una dutxa, roba neta i descansar un mica ens posem en marxa caminant per el poble per fer una birra … o dos … i trobar un lloc per sopar. Continua fen molt de vent.

Sopem al Hotel Restaurant Sant Antoni (molt be) i després degut a les condicions de temps ens retirem cap l’hotel. Un dia força complert.

Avui, dimarts 26/10 continua bufant molt el vent i per això decidim de canviar els plans.
Baixarem en bici per carretera fins Ripoll (15 km.) a on tenim el cotxe i ens anirem cap captura dels Rovellons famosos.

Així cap les 10:30 ja estem pujant al cotxe en Ripoll direcció La poble de Lillet mes o menys …Però quant estem a l’alçada del poble de Gombrèn veiem de que encara ens falta molt de tros i per això ens parem una mica mes endavant (Molí de la foradada) amb una cruïlla que ens portaria caminant cap la zona de Castellar de N’Hug.

Pues si, a buscar rovellons ¡!! El cert es que mentre anem pujant per la muntanya trobem molt bolets però cap dels desitjats. A la dita de “qui la persegueix la aconsegueix ...” ens va recompensar en 1 rovelló que va trobar en Pere.
Un cop arribat al coll i veient que el temps se’ns (hora de dinar) tirava a sobre, decidim no anar cap Castellar de N’Hug i en la cruïlla agafem la direcció de “Molina” per anar finalment a para al Santuari de Montgrony (San Pere de Montgrony). El santuari te una fonda i confiem en poder dinar i descansar una mica.
Quin dies ¡!!!, la fonda esta tancada per descans dominical i uns treballadors que estaven fer reformes en un dels edificis ens dona una mica d’aigua. Ens expliquen que feien un ascensor i les instal·lacions del futur museu.

Així que no ens queda mes remei que continuar camí i baixar per una serpentuosa carretera (uns 7 km.) fins arribar al cotxe. Son les 14:45 i ja ens podem oblidar de dinar una mica. Però es veu que l’aire del santuari ens vol ajudar una mica de seguida trobem un cotxe que baixa per la carretera d’uns nois que venen de fer escalada. Molt simpàtics ens baixant fins el cotxe i ens indiquen llocs propers per dinar.
Els fem cas i de seguida ja estem al restaurant del poble de Gombrèn. Son les 15:30 i dinem.

Un cop omplertes les panxetes posem rumb cap les nostres cases respectives.

Uns dies molt macos i que si be el temps no va acompanyar va afegir un aire d’aventura i risc que s’agraeix. Per descomptat els paisatges son fantàstics.

Fins la propera. Ara unes FOTOS ......

Text i fotos: Jordi Cascán.

Excursio al Pic de Tristaina 2879 m. (11/09/2010)

2010-09-23T18:28:00.032+01:00

Be companys, aquest any 2010, la colla de amics hem volgut fer una sortida circular per les terres Andorranes de la zona de Ordino-Arcalis cap les festes de la diada (10, 11 i 12/09). Aquest any fa pachoca, som 13 ¡!!! Quin èxit

Si, després d'unes reunions en el meu pis, en que varen sortir moltes propostes, aquest cop va sortir guanyadora la proposta d’en Frank: una volta per el Circ de Tristaina, pujant el Pic de Tristaina 2879 m. i els seus estanys i continua’n per el Pic Forcat 2859 m tot això des de la estació de la coma en les pistes de ski de Ordino-Arcalís.

Be, s’ha de dir de que inicialment s’havia mirat l’opció de fer la primera pujada amb un desnivell de quasi 400 m per el telecadira de la pròpia estació de la Coma però per aquestes dates no funcionava (això va comportar una segona trobada a casa meva i sorprenentment es varen votar altres opcions però va tornar sortir guanyadora la mateixa per en Frank amb la variant de fer la pujada del telecadira a peu i ara fer la excursió en sentit contrari.

Aquest any no es varem posar d’acord i sortíem en dues tongades. La primera amb 2 cotxes el divendres a les 17: 30 h, Un des de Barcelona amb en Jordi Montoliu i el seu fill Marc i jo (Jordi Cascán)- L’altre des de San Cugat amb en Pere Xiri, en Frank i en Josep María. Entre les 20 i 21 h ja estàvem donant voltes per l’hotel. Un complex de spa molt bonic, l’AnyosPark. Aquí hi dormirem 2 nits.

Els demes (l’Albert i en Guillem, en Kim i en Pau, en Marcel, en Josep i l’Enric) , també en dos cotxes, vindran el dissabte a la matinada per sortir tots plegats cap les 21:30 h. de la estació més alta de les pistes de ski de Ordino-Arcalís (La Coma a 2224 m.).

Els components de la primera tongada, al arribar el divendres ens varem plantejar fer servir el spa però ja era massa tard axis que va manar directament a fer alguna cosa per les postres panxetes. Si, unes immenses pizzes ens van donar els del restaurant del hotel acompanyades amb unes birres i algú que altre xupito.

Després d’organitzar el tema de les habitacions cap a dormir per poder estar a la hora de trobada (09:30 h) dels que venien de Barcelona. Be tots tenim en ment de que coneixen a la gent no arribaran fins molt més tard …

Dissabte mati, 07:15 sona el despertador … be es en Jordi Montoliu qui ens desperta. Ens vestims tots il·lusionats per el gran dia que tenim per endavant i ens apresurem per anar a esmorçar al restaurant del hotel. Decidim de fer un buffet i ens posem les botes. Be menys en Pere que continua tocat de la “panxulina”. Cap les 21 h ja estem els cotxes i ens dirigim a trobar-nos amb els demes.

Arribem puntuals, fa molt bon dia i no hi ha massa gent en la estació de La Coma. Per tal de començar a calentar motors fem una petita excursió i axis aprofitem el temps mort ja que el resta de la gent ja arriben amb retard. Efectivament, 1 hora mes tard, per fí ens trobem els 13. Després de repartir els picnic per dinar a la gent que volia (altres porten entrepans) i posar-nos les motxilles comencem a camina per la nostre esquerra tot pujant un camí que ens te que salvar una mica el desnivell de la telecadira.

TRISTAINA 2879 m.

Sortim en direcció N cap els estanys de Tristaina. Des de l’estació de La coma surt el sender, be marcat i la pujada encara que continua no es molt dura. Al cap d’uns 15 m. arribem a uns Prats d’on tenim una vista magnifica del primer estany (llac d’abaix) i del circ de Tristaina. Aquest estany al bordejarem per el canto de la dreta en direcció N. Fem les primeres aturades i fotos. Sembla que no tinguem ganes de caminar però fem un ritme acceptable. Ens trobem amb un altre estany, el llac del Mig.

Al cap d’uns 45 m. arribem al llac d’amut de Tristaina a 2315 m., un llac amb un color blau increïble. Tenim devant nostre el pic de tristaina i tot el circ. Sembla molt a prop però realment el desnivell es important i hem de salvar unes fortes pujades.

Si, deixem el llac al darrera i ens dirigim al NE pujant per un sender molt pedragós i empinat. Busquem senyals grogues i fites que ens portaran al Port de l’Abelle. Arribarem al cap d’una hora i mitja. Estem molt separats i ara ens reagrupem. La pujada ha segut forta. També hem estat jugant amb restes de neu que encara ens trobem.

Després de reposar forces, fer fotos, mirar mapes per situar-nos, mirem al últim tram que ens falta per arribar al pic de Tristaina que es tot per una carena abrupta amb troços de grimpades.

La direcció de pujada per la carena es NO i ara ens guiem per les fites que ens porten per llocs mes fàcils de pasar les crestes en llocs complicats de passar.

A mitja pujada, en un lloc mes planer ens parem per agrupar-nos i veure si hi han problemes per continuar. L’alçada i el terreny una mica perillós fa que ens replantegem la situació. En Pere i en Marcel tenen vertig i hi ha gent que prefereix no tirarà més amunt per tema de perillositat. El llibre ens indica de que cada cop es complica mes i que la baixada també fa molt respecta. Després de parlar entre tots decidim de fer dos grups: un amb en Frank, Jordi Montoliu i Marc i jo (Jordi Cascán) que pujarem al pic, l’altre amb el resta de la gent baixaran per la vall.

Axis que ens dividim. En la pujada al final s’apunten l’Enric, en Kim i en Pau però a mitja pujada es torna’n cap darrera menys en Pau que farà cim sol i també baixarà sol a trobar-se’n amb el demés.

Després de causi 1 hora, en Frank, en Jordi Montoliu, en Marc i Jo arribem al Pic de Tristaina 2879 m. Unes vistes magnífiques. Davant nostre, en direcció O tenim el pròxim objectius: Pic petit de l’Etang Fourcat 2822 i després el Pic gran de l’Etang Fourcat 2859 m.

Després de reposar forces prenen els picnic o be els entrepans, decidim de que el temps se’ns tira a sobra i que també ens agradaria tornar amb els demés. Per això comencem a baixar però per la part O, es a dir, continuant en direcció del Pic Petit.

Les aristas de la carena son molt afilades, complicades i perilloses i van decendin per evitar la muntanya i superar els pasos. En un punt, abans d’iniciar la pujada cap el Pic petit fourcat, ens desvíem cap l’esquerra, baixant, per uns senders amb molta inclinació i una mica complicats. M’entres tant, els demes arriben els llacs i desprès de dinar es relaxen fen unes siestes i potser algun bany.

En la baixada tenim algun ensurt, ja que el fill d’en Jordi M. s’avançà molt i no el veiem ni el sentim desprès de cridar-lo molts cops. Ens preocupa que li hagi passat algo. Al final tot acaba be.

Arribem a la vall dels estanys i continuem per el camí per a on varem pujar. No veiem els demés fins arribar a els cotxes. L’última baixada patim una mica en Frank (li fa mal el genoll) i Jo (una mica d’insolació).

Un cop tots junts i després de comentar tota l’excursió agafem els cotxes i ens enfilem cap l’hotel. Ens espera una sessió de Spa !!!, i …. partidet del Barça.

La nit acaba amb un sopar de campionat al restaurant Moli del Fanals situat a Sispony.

El Diumenge, es presenta com un dia festiu. Si, la gran majoria no vol fer gran cosa i tenen a lament el baixar molt aviat cap les seves cases respectives.

Després de parlar una mica el dissabte a la nit, decidim d’esmorçar cap les 09 h. i agafar els cotxes per fer una mica de la ruta del ferro. Concretament des de la Mina de LLorts fins Sant Martí de la Cortinada (uns 45 minuts d’anada).

Pues si, deixem els cotxes al pàrking de la Mina i ens posem a fer el passeig cultural, molt tranquil·lament. Veiem la mina des de fora, una font que surt aigua ferrosa, cavalls, caminem per el camí real, escultures, ponts, moli d’aigua ….

D’aquí cap el restaurant del hotel per fer el dinar de despedida. Però com que encara sobrava una mica de temps per dinar, no podria faltar un altre banyet al spa. Pues si, uns quants de nosaltres cap les piscines i d’altres a fer un vermutillo.

Després d’un normalet dinar solament quedava les despedides i la carretera.

Ah, però al final uns quants (en Pere, Frank, Josep Maria i Jo) ens quedem una estoneta mes tot i jugant unes partides de Padel i després … no podia faltar la despedida del Spa. Cap les 20 h. marxem del hotel i d’Andorra.

Una sortida maca, interessant i molt diferent d’aquelles primeres excursions muntanyeres que fèiem i que sense dubte intentarem recuperar els pròxims anys.

Mes fotos i un vídeo:

video del Cim de Tristaina:

Texte i fotos: Jordi Cascán

Els cims de la serra del Port del Compte (Pedró dels 4 Batlles 2382 m.) 16/01/2010

2010-01-30T02:33:00.021+01:00

Raquetes pels cims de la serra del Port del Compte. Pedró dels 4 Batlles 2382 m.

Dissabte 16 de gener de 2010
Pep i Inés, Jordi C., Ana i Joan

La serra del Port del Comte es la més meridional del pre-pirineu, situada damunt Solsona al centre de Catalunya, es un esplèndid mirador del Pirineu i de la serralada prelitoral. Per la seva proximitat i fàcil accés els hiverns amb neu es molt concorreguda. Avui volem fer una circular amb raquetes dels seus cims principals.

Sortim de Terrassa a les 7 h 15’, cap a les 8h 20’ ens trobem a Solsona amb la Inés i el Pep. Esmorzem tranquil·lament en un bar i pugem cap la estació d’esquí de Port del Comte. La primera entrada es embussada, girem cua i el Pep ens porta per una segona carretera que arriba a la zona Bofia de les pistes; seguim una mica més amunt i ja som a l’aparcament de la zona Estivella (1942 m.) El gruix de neu es d’almenys 50 cm, molt més que quan varem venir al Desembre amb en Jordi.

A les 10h 20’ sortim, desprès de posar-nos les botes i penjar les raquetes de la motxilla. Anem per l’esquerra de l’aparcament, vorejant una pista d’esquí i tot seguit agafem un camí direcció SO , seguim una estona per sota una altra pista d’esquí. Pugem una mica per travessar-la i ens posem les raquetes; com que es un tros pendent comencem amb alça. Arribem en una pista forestal, avui colgada de neu, que puja de la carretera principal de coll de Jou; seguim la pista forestal cap a la dreta i a la corba ens ve a rebre el vent del coll de Tancalaporta (2116 m.) Al desembre, des aquí vam girar cua per la boira.

Avui, del coll de Tancalaporta, travessem un torrent (colgat de neu) i anem amunt cap a la dreta seguint la traça d’uns valents que ens han passat afuetats. Tenim una estona de pujada fins que arribem dalt i trobem un pal que pensem que es el Vulturó (en realitat es més a la dreta, marcat amb una fita. Ja som a 2300 metres i el vent hi bufa fort. Al davant tenim una petita vall amb una carena de neu fantàstica, anem cap a nostra esquerra per pujar-hi (amb en Jordi davant); de dalt ja veiem el Pirineu. Ens acostem a una fita(pensant que es el Padró) però deu ser la Guespeguera (2331 m.), reculem i anem cap al NE on fem el cim més alt de la serra del Comte, el Pedró dels 4 Batlles (2382 m.).

La vista es fantàstica, cap a ponent el Montsec nevat, al NO solitari el Moncayo, mes amunt el Monte Perdido, a la seva dreta Aneto i tot. Desprès Andorra, la Cerdanya amb la Tossa Plana i Puigpedrós, més a prop, el Cadí, al NE el Pedraforca i la Gallina Pelada , darrera seu la Tossa d’Alp. Cap al sud, en semicercle, el Montseny nevat, la silueta de la Mola i Montserrat; fins tot al final el Tibidabo.

Ara seguim cap al nord la carena i aviat som a la Tossa Pelada 2378 m. (plena de gent i amb un vèrtex geodèsic). A sota mateix , cap al nord queden les pistes de Tuixen – Lavansa, nosaltres ja comencem a baixar, direcció est cap al Tossal d’Estivella (molt pelat de neu). Ara el Pep va obrint camí, fins que arribem al coll per on passa el telecadira. Una mica més de pujada i arribem al Tossal d’Estivella (2337 m.) el cim més a llevant de la serra i per això potser el més ventat. Te una bona pala de neu cap al costat arrecerat. Mengem uns fruits secs i tornem enrere per baixar des el coll d’Estivella. La guia ens diu de seguir la pista d’esquí però nosaltres anem més per la esquerra seguint el que sembla un camí forestal, que deixem per baixar al dret i l’Ana relliscant de cul per la Costa Dreta. Ara sembla que es troba traça d’algun que ha pujat. Veiem uns esquiadors amb gossos que s’ho passen la mar de bé. Lleugers, aviat som a baix, a la capçalera del telecadira. Son les 3h 15 minuts quan arribem al cotxe.

Unes 5 hores reals ( molt bé, la guia diu 4h 15’), hem fet uns 10 Km i uns 600 de desnivell acumulat de pujada. Ens ha fet bon dia, núvol, amb algunes estones de sol i una mica de vent. Acabem menjant-nos unes potes de porc (el Jordi ous ferrats) a Solsona. Bon rotllo i bona companyia. Fantàstic.

Veieu un seguit de fotos:

Texte: Joan Valentines.

Fotos: Jordi Cascán i Joan Valentines.

El Priorat amb BTT 13/06/2009

2009-06-14T19:21:00.020+01:00

Rinnnnng ….. 06:30 a.m. sona el despertador. Comença un dia ple d’emocions fantàstiques, emocionants, esplèndides.

Cap les 07:15 ja estic a la carretera amb destí Prades. He quedat entre les 08:30 / 09 h. amb els amics de la Mancomunitat BTT de Igualada.

El viatge es una mica llarg i en permet anar pensant una mica en com serà aquesta sortida, especialment per mi, ja que fa molt temps que no sortia en bici amb ells per lesions i altres problemes.

Curiosament els trobo en l’alçada de l’Espluga de Francoli i en lloc de segui’ls hem deixo guia per el gps i en porta per un altre camí. Quin camí ¡!!! Plé de corbes, pujant un port de muntanya amb una vista excepcional, rodejat de vegetació i precipicis.

Al final, els torno a trobar a uns 4 km de Prades. Arribem amb una puntualitat Suïssa a Prades cap les 08:35.

La retrobada amb els companys va ser molt emotiva. Quant temps feia … com en canviat algunes “figures” d’ells … je, je, je … Veig que som 17. Renoi, el Toni Camps te cotxe nou ¡!!.
Ell, en Toni, en sorprèn a tots obrin el maleter del cotxe i ens obsequia a tots amb una esplèndida coca i un moscatell boníssim. Avui promet la sortida, je, je, je … comencem be.

Be, cap les 09 h. ens decidim a començar la ruta. Farem un recorregut circular.

La dificultat d’aquesta sortida està catalogada per la Mancomunitat de nivell mig, amb un desnivell acumulat de 875 mts i el recorregut és de 45 km.

A la sortida de Prades pujarem al punt mes alt, “El Graus”, on es divisa un fantàstic paisatge de tota la vall.

Continuem fins al poble de Siurana a on esmorzem a la petita i recollida plaça del poble on al costat mateix hi ha un bar (entrepans portats per nosaltres, altres fets ací, remullats per vi i altres begudes i de postres la cafeïna amb “acompanyament” …). Es aviat, cap les 10:15 i la festa continua ….

Desprès d’esmorzar i de gaudir del bell paisatge del pantà, fem una mica de turisme del poble, tot visita’n l’església i acaba’n en el Salt de la Reina Mora, que el nostre company Toni ens explica la bella llegenda de la Reina Mora.

Tornem a pujar a les bicis tot tenint 2 problemes: fa una calor molt forta i tenim que baixar fins els 485 mts (uns quant km per una trialera molt difícil que fa que molts de nosaltres baixem a peu. Es una trialera de pedres i que va fem esses (S) molt curtes que posa aprova a tots nosaltres: uns punxant, cauen i altres baixen a peu.

Anem baixant fins arribar al Toll de la Banyera. Fantàstic. Un “toll” esplèndid. L’aigua ens arribava més a dalt de la cintura i … el teníem que travessar per continuar la ruta. Axis que aprofitem per banyar-nos (amb roba o sense). Les bicis pràcticament es mullen totes completament i sols uns quants “sansons” aconsegueixen que no es mullin (aigua mes a dalt de la cintura).

Una vegada amb el cos fresc, vorejant el pantà de Siurana una bona estona, arribarem a Cornudella on dinem de restaurant en una agraïda terrassa ombria. El dinar, a base de plats combinat, remullats amb multitud de begudes (no, no ens emborratxem però es que fa una calor de mil demonis ¡!!!). Ens ho prenem en calma … 2, 30 hores ….

Per la tarda, pugem a l’ermita de Sant Joan del Codolar, on hi ha un punt d’aigua, (es tot pujada i a ple sol). Descansem una miqueta a l’ombra tot peta’n la xerrada amb la missionera que cuida l’ermita.

Continuem la ruta planejant a Sitges per uns corriols ple de vegetació baixa i al costat de precipicis. Una vista esplèndida encara que ja comencem a notar una mica de cansament per el calor (no per els km, que per ara son poquets ).

Con que l’Organització vol intentar complir amb l’horari establer, l’últim tram el fem per carretera. Son uns 8 km fins a Prades i el temps comença a canviar, el sol va deixant pas a uns núvols i a una xafogor molt forta.

Arribem a Prades al voltant de les 6:20 de la tarda. Ens agrupem i prenem un refresc a una de les terrasses de la Plaça del Poble abans de despedir-nos.

Al final han segut 38 km plens d’emocions i de bon companyerisme, a un ritme adient per l’ocasió.

Ara us posa una serie de fotos espectaculars .....

Us recomano que visiteu aquets paratges. Son maquíssim ¡!!

Fins aviat ¡!!!

Salut i Porrons.

Texte i fotos: Jordi Cascán

XI Ruta dels Tres Monestirs 08/03/09

2009-03-28T12:23:00.021+01:00

El 8 de març del 2009 varem fer la Ruta dels Tres Monestirs (Sant Cugat del Vallés, Sant LLorenç del Munt i Santa Maria de Montserrat) en Joan, l'Anna, l'Antonio, en Paqui i jo ...en Jordi. Una nova esperada experiència ja que es una caminada que es organitza amb periocitat biennal.

Van ser 52 km. 459 m. molt macos, amb un temps ideal i molt ambient. Tots hem arribat al destí final ... donem gràcies els deus o be a la moreneta més concretament ... je, je, je ...

L’itinerari, prop de 53 km, es el següent:
Monestir de Sant Cugat del Vallés, plaça Octavia, c/major, pont sobre l’autopista, coll de Can Camps, coll de Can Viver, coll de la Creueta, coll del Pujol B, barri de Can Parellada, Can Torrella del Mas, cementiri de Terrassa, barris de Torre-sana, la Grípia, Can Montllor i Sant LLorens, ermita de Santa magdalena del Puigbarral, Matadepera, La Pedrera de l’Angelet, collet dels Tres Termes, coll de les Onze Hores, canal dels Monjos, els Quatre Camins de Can Pobla, Horts dels Monjos, la Mola, Monestir de Sant LLorenç del Munt, Cova del Drac, Can robert, torre de l’Angel, coll de la Riba, torrota de l’Obac, Casa Nova de l’Obac, alzina Teresa, les Vendranes, can LLeonard, coll de la Torrota de Vacarisses, Vacarisses, cementiri, estació Renfe de Vacarisses, Hostal del Palá, Hostal de la creu de la Guardiola, el LLobregat, Monistrol de Montserrat, la Font Gran, la Bestorre, camí dels Pelegrins, Monestir de Santa Maria de Montserrat.

Sortíem a les 05 de la matinada del Monestir de Sant Cugat tots ben decidits a portar fins al final el nostre desig d'arribar Montserrat.

De nit els km pasan ràpidament amb la bona temperatura que fa, caminen òptimament. Cap el 6 km, passat el coll de Can Viver ja tenim el primer control i avituallament. Estem eufòrics i convençuts de que arribarem al destí.

Per molt llocs que passem, anem seguint els rastres del “camí dels monjos”. Uns encara es veuen i d’altres ja en estats modificats per l’entorn.

Cap el km 16,6 arribem a “Can Montllor” masia situada en una important cruïlla de camins entre el camí dels monjos i el camí ral de terrassa a Caldes de Montbui.

El segon control es en el Centre cultural de Sant LLorens del Munt cap el km. 17,27. ací aprofitem per agafar l’esmoçar i forces.

Seguidament anem a para per Matadapera i després al coll de les Onzes hores. Xerran amb el Joan i la Paqui ens recordem d’alguns camins que varem passar per fer la travessa Matagall-Montserrat. Estem entusiasmats

Cap el 26 ja arribem a la Mola i al Monastir de Sant Llorenç de Munt. Per fi hem arribat. Estem una mica separats però ara que hi ha el tercer control aprofitarem per esmorçar i axis ens agrupem.

A partir d’ací ens trobem amb llocs que els coneixem ben be com la Cova del Drac, Morral del Drac, Obits, Montcau, canal de l’Abella, Can Robert (aci aprofitem per dinar una mica i reposar forçes .... casi ja ho tenim ...km 30 ... mes de la mitat !!!!), torre de l’Angel, La Barata, Pedritxes, la Torrota, Casa Nova de l’Obac ...

Amb alegria arribem a Vacarisses (control 5 dels 6 que hi ha). Comencem a sentir-nos una mica cansats però com que ja estem a pocs km d’arribar a monistrol (km 48) i ... això vol dir que tans sols faltarien 4 km per arribar ... sembla que ens agesim pres “Redbull” perque ens van “donar alas” ... je, je, je ...

Els últims 4 km (de monistrol fins Montserrat), tots de forta pujada, ho fem de forma independent entre nosaltres. Si axis, ho varem dir. Aquets kms seran al ritme que cadascú pugui portar. En Joan tira fort i jo el segueixo pero a distancia. Pel darrera continua’n els demés. L’Antonio esta petin en aquesta pujada final.

Km. 52,41 Montserrat !!!! Ho hem aconseguit. En Joan va arribar el primer amb unes forçes d’enveja. Jo i l’Anna van arribar seguidament junts i més tard la Paqui i en Antonio.

Quina passada!!!, quina alegria !!!! es varem abraçar tots plegats i hem ballat una mica de Can Can ... je, je, je ...

Per baixar, varem tenir sort perquè ens va vindre a recollir en Valen i Ana.

La Ruta dels Tres Monestir, una ruta molt maca, amb unes vistes fantàstiques i encara que inicialment es travessa per varis nuclis urbans al final ens retrobem amb la natura profunda ....

Ara us adjunto un seguit de fotos .....

Text i Fotos: Jordi Cascán

Ruta per la Riera de Talamanca

2008-11-26T19:19:00.022+01:00

Bones, avui una matinal per la Riera de Talamanca (3,5 km aprox.; 2,5o h aprox. i dificultat baixa; pista marcada i senyalitzada amb etiquetes de color gris).

Deixem el cotxe en el parking public e iniciem la matinal sortin per el carrer del Raval cap a l'esquerra fins a la plaça de l'Església, on hi ha l'Ajuntament Vell.

Fa sol però fa molt de fred i hi ha humitat.

La plaça i l'església parroquial de Santa Maria de Talamanca
La plaça és l'antiga sagrera (espai sagrat que envolta l'església). Al segle XI, l'espai defensiu delimitat pel castell i la sagrera atragué colons que hi configuraren el nucli medieval, únic espai urbà del terme fins al segle XVI, a causa de la pesta negra i les guerres dels segles XIV i XV, que reduïren la població a la meitat (80 habitants). A partir del segle XVI, la millora econòmica esperonà el creixement demogràfic (190 habitants) que originà el barri del Raval, a l'altra banda del serrat.

L'edifici actual de Santa Maria (segle XI), d'estil romànic, mostra les ampliacions del segle XVIII que transformaren la planta original de creu llatina (una nau) en una planta basilical (tres naus).

A la façana, destaca el rosetó, el campanar i la portalada amb dos arcs de mig punt dovellats, ornada amb arquivolta i capitells d'estil corinti. Darrera, l'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada. A l'interior, destaquen la coberta de volta de mig punt reforçada amb dos arcs torals de la nau central i el sarcòfag gòtic d'en Berenguer de Talamanca, mort el 1325.

Des de la plaça anem cap el Castell .....

El castell de Talamanca
L'edifici original, construït el segle XI, fou l'embrió del poble i el centre polític de la contrada.

Formava part de la xarxa de castells adreçats a la defensa dels colons que repoblaren les terres conquerides als sarraïns.

El 1717, tropes borbòniques enderrocaren el castell. Al segle XVIII, la casta dels Castellbell, construïren el casal senyorial amb la torre.

Tornem cap la Plaça de l'Església i seguim pel carrer de la dreta de l'Ajuntament Vell, senyalitzat amb una fita de color grisa. Seguint les fites i sortin del poble ja, agafem una pista i davallem 150 m per trobar la riera de Talamanca i el mas del Molí del Menut.

El mas del Molí del Menut
Durant la repoblació (segle XI), molts colons es dispersàvan en masies petites i aïllades organitzant l'explotació del territori: cereals, horta i ramaderia (ovelles, porcs, aviram).

A l'edat moderna, millores tècniques transformaren els petits masos medievals en grans unitats econòmiques: al primer pis, l'àrea productiva; al segon, la residència; i al tercer, el rebost. El Molí del Menut n'és un exemple de petites dimensions. Hi destaquen els ginys del primer pis: premsa, tines i celler per produir vi, molí hidràulic per moldre gra i corrals per al bestiar. A l'exterior, cal destacar el rellotge de sol.

Aquí ens fem amics d'un ponny que ens ve a saludar ...

Un cop ací continuem per la pista vorejan i travessant la riera, seguim per la pista enfilant-nos pel torrent de la font dels Pets.

Sortim de la pista i prenem un sender per creuar el torrent per damunt d'una balma. A mà esquerra, trobem una barraca de vinya.

Les barraques de vinya
S'utilitzaven per guardar les eines i aixoplugar-se del mal temps quan la vinya era lluny del mas. Descatan l'amplada dels murs, la cúpula i els tascons (pedres anguloses) situats estratègicament per consolidar els murs sense cimentar (tècnica de la pedra seca).

Seguim el sender que, davallant el torrent, tomba a mà dreta ben a prop de la riera. Més endavant, trobem una nova edificació rural de petites dimensions.

Des de aci es pot observar una mágnifica vista del poble:

La sínia del forner
La sínia era una màquina per elevar aigua des d'un curs fluvial o un pou. Consisteix en dues rodes: l'una horitzontal, a la qual es comunica un moviment de rotació mitjançant un pal horitzontal mogut per un animal, i l'altra vertical, que engrana amb la primera i mou una sèrie de calaixos disposats al llarg d'una cadena sense fi, la part inferior de la qual va submergida en l'aigua del curs o del pou. En aquest cas, l'aigua s'obtenia d'una surgència natural que s'elevava fins a un safareig connectat a un sistema de canals que, per la gravetat, la repartia pels horts del marge de la riera. La palanca de ferro, situada prop de la roda exterior, permetia escollir un dels diversos sistemes de canals existents per tal d'escollir l'hort que es volia regar.

Continuem amb el sender fins a una pista que prenem per creuar la riera i iniciar la pujada al poble. A mitja pujada, trobem una fita que indica la presència d'un forn d'obra i prenem, a mà esquerra, el sender emboscat que hi mena.

El forn d'obra
Amb aquests ginys s'obtenien teules, rajoles i totxos d'argila cuita. El forn d'obra està constituït per dos espais situats un damunt de l'altre: la cambra de foc, a la qual s'accedia per les obertures d'obra i s'omplia de fusta per cremar, i la cambra de cocció, a la qual s'accedia per dalt per col·locar-hi les peces d'argila assecades al sol amb la forma desitjada. A més, hi havia el garbell, una reixa d'argila cuita que separava les dues cambres. La cocció durava diversos dies per tal que les peces assolissin consistència.

Tornem cap darrera per tal d¡agafar la pista i de seguida ens trobem una bifurcació, seguim a mà esquerra. LLavors, podem escollir entre dos camins: un recorregut més planer i ample seguim la pista i un altre més curt, costerut i emboscat (escollim aquest). Els dos s'ajuntan a la Font.

La font de Talamanca
La font de Talamanca està situada a la baga del castell. Aquest n'era el propietari, però la utilitzava tot el poble per recollir aigua i com a safareig comunal (actualment tapat per un enrajolat vermell al costat del brollador, l'obra del qual data del 1701). El dipòsit, situat sota la pista, és del segle XVII.

També ens trobem al costat d'un magnífic negundo, un arbre ornamental catalogat, plantat al principi del segle XX. Aprofitem el moment per recuperar forçes tot menjant uns entrepans i bevent aigua de la font.

Sortim de la font i entrem al poble pujan per una escalinata de pedra (a la esquerra) que ens portará a la Plaça d'Informació.

Acabem la matinal tot i prenen una cerveceta en el bar de la Plaça del poble.

Fins un altre amics !!!!!!

Texte i Fotos: Jordi Cascán

VII Ruta de les Ermites 20/04/2008

2008-05-01T23:33:00.025+01:00

El 20 d’Abril del 2008 tot estava preparat perquè en Joan, Paqui, Julio i Jo (Jordi C.) passéssim un dia “especialment apta” per fer la caminada circular de la VII Ruta de les Ermites (Castellar del Vallés) de 49 km. que Organitza el Centre excursionista de Castellar amb una periodicitat de cada dos anys. Una ruta pel romànic del Vallés. Es tracta d'una prova excursionista de resistència per muntanya.

De bon matí 06:15 h. ens trobem els quatre al Centre Excursionista de Castellar.

Està ple de nois i noies vestits de diferents maneres, amb les seves mini motxilles i amb unes ganes de menjar km de senders i veure les 10 ermites.

Tenim que passar 10 control que justament coincideixen amb les 10 ermites: Santa Maria del Puig de la Creu (punt 3.080), Sant Sebastià de Montmajor (punt 9.135), Santa Maria del Grau (punt 13.538), Santa Maria del Castell de Gallifa (punt 16.198), Sant Jaume de Vallverd (punt 20.419), Sant Feliu de Vallcàrcara (punt 27.069), Santa Maria del Castell de Pera (31.577), Sant Pere del Dalmau o de Mur (punt 37.975), Santa Maria de les Arenes (punt 40.915), Sant Feliu del Racó (punt 45.346).

A part d’això hi han 6 punts d’avituallament: Sant Sebastià de Montmajor (punt 9.135), Santa Maria del Castell de Gallifa (punt 16.198), carretera B-124 - km.21 (punt 29.120), Vall d’Horta. Cruïlla de pistes (punt 33.901), Santa Maria de les Arenes (punt 40.915) i Local Excursionista de Castellar -arribada- (punt 48.538).

A les 06:30 h. vam iniciar la sortida (franja 06:30/07:00) amb molta il·lusió.

El dia es una mica fred i humit (esta núvol). Amenaça pluja però aprofitem aquest temps per començar a posar un ritme serio. Després d’atravesar el poble de Castellar, de seguida arribem al primer control els 3 km (molt a prop però amb unes fortes pujades amb desnivell de 350 m.) situat a Santa Maria del Puig de la Creu.

Aquest inici serveix per anant estirant la serp del caminadors.

Bàsicament el temps es comporta quasi fins passar Sant Llorenç Savall (meitat del recorregut), començant llavors un plugim i un vent fi que ens obliga a posar-nos la capelina (jo una antiga salva-pluja del viatge de les Catarates del Niagará que en va durà fins al final).

L’esmorzar de l’Organització son coques encara que nosaltres també portem alguna coseta que ens la mengem més tard, al arribar a l‘ermita de Sta. Maria Castell Califa (un complex d’arquitectures impressionant).

També, avanç de pujar al Sta. Mª Castell Pera passem per un avituallament en una cruïlla de camins que en plena pluja ens donen uns bocates (de formatge o de pernil dolç) que ens els guardem per més endavant i també beures.

Fins la meitat aproximadament passem per uns indrets amb molta vegetació i en alguns moments espessa. Ens trobem amb força tos plegats encara que anem a gaudir del paisatge.

En Joan i Jo anem fent fotos per el reportatge i en Julio es va notant alguna nafra en els peus. La Paqui (una “diesel”) va tirant fort en el nivell pla però es queden en les pujades i baixades. Fem paradetes, per comentar coses, esmorzar, controls, avituallaments i per dinar (tenim suport extern -l’Anna i la Jackie- amb un plat de pasta . En Joan i Paqui es canvien de roba i sabates …).

En el transcurs de la caminada, sobre tot fins la meitat, anem trobem a les mateixes persones amb les quals anem petant la xerrada.

A consecuencia del plugim, la pujada al Castell de Pera, es converteix en el tros més dur.

Hi ha molt de fang , que quasi no et deixa avançar per arribar a dalt de tot a on hi ha el control. A pesar del vent fort, el plugim i el fang, des de el cim es pot beure una vista fantàstica (la Paqui es va quedar els peus del control).

La “baixada” posterior va ser per patinadors experts. Bàsicament fins que no vam passar el cim del Pedra d’Áliga el paisatge era com si fos d’alta muntanya.

Havíem d’anar molt atent per tal de no perdre’ns a pesar de les senyals dels plàstics grocs que havien posat.

A partir d’ací, solament ens queden uns 10 kms. Estem amb una moral alta i amb ganes d’arribar.

Fa estona que anem pràcticament sols, no trobem a ningú, ni per davant ni per darrera. Incrementem el ritme. Continua plovent.

Pràcticament aquest últim trajecte es de baixada.

Axis que cap les 18: 10 entrem al poble de Castellar del Vallés i després de donar unes voltetes per els seus carrers arribem al final de la ruta al Centre Excursionista de Castellar.

Una patejada molt maca per el Romànic del Vallés.

Una experiència que es repeteix biennal prou recomanable.

Les dades:

Distancia: 48.538 m.

Desnivell (pujada): 1.631 m

Desnivell (baixada): 1.631 m.

Desnivell totals: 3.262 m.

Participants arribats: 230

Participants retirats: 26

Participants totals: 256

Temps invertit: 11:59 h.

Text: Jordi C.

Fotos: Joan i Jordi C.

Els Ports de Beseit (Març 2008)

2008-04-19T17:54:00.028+01:00

Vàrem iniciar la sortida cap els Port de Beceit el dia 20/03 al voltant de les 15 h. des de Terrassa en Maria, Jordi H., Ana, Joan, Jackie i Jordi C. .

21 de març de 2008
Arnes - Riu Algars- Toll de Vivre.- Mas de Damià – Pas de Pau – Barranc de la Paridora.

A les 9h. esmorzem dolç a la fonda, ens preparen entrepans que varèm encarregar i sortim en cotxe cap Arnes (Terra Alta), 12 Km. Deixem el cotxe a les afores del poble (10:20 h) i per una pista asfaltada ens endinsem a la vall del riu Algars, que va cap al nord fins ajuntar-se amb el Matarranya al pantà de Mequinensa (riu Ebre). El riu Algars es frontera entre Catalunya i Aragó.

Anem tirant vall amunt, entre camps d’ametllers i oliveres. El dia es esplèndid, clar i solejat, però fa un airet fi.
Al cap de 6,5 Km arribem al Toll de Vidre, molt bonic, on s’hi fes més bon temps ens hi podríem banyar.

Seguim riu amunt buscant a la nostra esquerra un camí que ens permeti anar a l’altra vall (riu dels Estrets).

Passem pel mas de Damià (refugi que ni surt al meu mapa i em despista). Tota l’estona estem travessant el riu, el passem amb pista per darrer cop i som al mas d’en Pau, molt bonic amb un roure monumental.

La pista es perd i es torna camí, ara anem per baix el torrent, entre pedreres, per llocs poc transitats, endinsant-nos en el barranc de la Paridora.

Una bassa i un salt ens impedeixen passar, per superar-ho ens enfilem per la nostra esquerra seguint marques vermelles, passem un tros dificultós amb una corda i desprès ajudant-nos d’una cadena.

En cap moment el camí va cap a l’esquerra, si no que torna a baixar al torrent. Aquí s’acaba i gira cap a la dreta en pujada (deu ser el barranc del Corb). Per aquí crec que arribaríem al refugi del Caro.

Decidim tornar i dinem a mas d’en Pau, aquí trobem uns nois que ens expliquen que han vingut de l’altra vall per un camí que arriba darrera el mas de Llasero (al altre costat del de Pau), que hem vist a la tornada.

Desprès de dinar , amb ritme cap al cotxe. Ja fresqueja.

Hem estat 7h 26’ en total. Aproximadament hem fet uns 26 Km entre l’anada i tornada.

Un bon estreno de vacances.

22 de març de 2008
Dia de relax, de turisme per la comarca. Ens van aixecar i el dia no estaba massa fi. Mentres esmorzavem van estar planificant el dia.

Axis que vam gafar els cotxes i el primer destí eran les Coves Meravelles de Benifallet. Es un conjunt de varies coves quasi al costat del riu Ebre de les cuals solament es visitan dues. Estan ben conservades encara que es veuen restes de las malverses que van fer la gent del voltans sensa tindre idea del que representaven. Hi han moltes representacions geologiques (estalagmites, ....).

Al sortir d'ací, ja era tard i varem anar a dinar al poble de Mora D'Ebre (voliem un dinar de peix però ens va sortir rana).

Després d'un passeig per aquest maquísim poble i fetes unes compres, com ho diu el llibre del Turista, ens van dirigi a visitar el Castell de Miravet. Una visita guiada molt be aprofitada. Es impresionant tota la construcció.

Per acabar el dia, no podia faltar una visita al poble de Gandesa. Ací, ens van anar a veure una fantástica exposició del Museu históric de la Guerra Civil Espanyola 1936-39 en els efectes d'aquestes comarques del Ebre.

Tots satisfet per aquest dia de cultura i relax ens van retirar cap Beseit, per tal de poguer sopar i després anar a fer unes copes per el poble.

23 de març de 2008
Beseit - Riu Matarranya – El Parrissal – Gubies del Parrissal.

Avui ja marxem i encara no hem vist res del Mataranya, desprès d’esmorzar (el mateix de cada dia) deixem les maletes a la fonda i amb cotxe anem fins el Parrissal. La pista es practicable amb turisme , passem vora les runes de la torre de Cabrera on vam pujar el primer dia fent un passeig i aparquem al Parrissal. Fa molt fred i vent, poc sol.

Comencem per una pista amb túnels, construïda per transportar carbó des unes mines avui esgotades.

Quan ens trobem el riu trobem passarel·les penjades amb una sirga per agafar-se. Es molt divertit anar per damunt l’aigua, que aquí es clara i amb tonalitats verdoses.

Ens anem endinsant, de vegades pel riu i altres cops per un camí alternatiu que voreja. Es passa un tros on han caigut les passarel·les i el JordiC. estrena les botes. De tant en tant surt el sol i veiem com passen els núvols pel cel damunt les punxes erosionades. Arribem a les Gubies, estret rocós on hi cau una mica d’aigua i trobem un tronc d’arbre gelat molt bonic.

Sembla que es pot seguir entre les roques pel fons del torrent o superar l’estret pujant per l’esquerra. Com que volem anar a dinar a Valderobres ho deixem aquí. En total uns 8 Km i 2 hores efectives de caminar.
A la tornada ja ens trobem molta gent, fins i tot embussos de trànsit per la pista.

Dinem a Valderobres, Hotel-restaurant el Salt , mengem molt bé, una mica tard (segon torn) i desprès fem una visita guiada al Castell-Palau i voltem una mica pel poble (fa un fred que pela)

Un dia ben aprofitat.

Tres dies hem fet curt. Per un altre cop que vinguem (4 dies) queda pendent la Caixa, el Tossal dels tres Reis i altres torrents, a més d’alguna visita turística (Processons Alcañiz?) També es pot fer alguna travessa. Hem de tornar.

Ara adjunto 4 videos (format "mov"):

Texte: Joan i Jordi C.

Fotos: Ana, Joan, Jackie i Jordi C.
Video: Jordi C.

Masos de Ponent i la Roca Encavalcada 02/03/2008

2008-03-09T20:05:00.024+01:00

Els Masos de Ponent i la Roca Encavalcada

Dolors i Santi, Margarita i Antonio, Mª José i Javi, Jordi C., Isabel, Laia, Ana i Joan

Hem quedat a les 9 a la benzinera per fer una matinal i tornar a casa a dinar. Fa un dia molt clar, sense boirina, i la temperatura es molt agradable. El sol llueix per acompanyar a la Laia que ve amb nosaltres.

Deixem els cotxes a l’aparcament de la Torre de l’Àngel i cap a les 9,25 comencem a caminar darrera el Santi que te la directa posada. Travessem la riera de les Arenes i fem cas al senyal que diu "La MOLA".

Seguint la pista cap a l’esquerra arribem a Can Garrigosa, bonic mas que queda emmarcat per la canal de l’Abella i el Morral del Drac al fons.

Continuem la pista, passant vora uns eucaliptus, sempre direcció nord, fins arribar a Can Pèlags.

Can Pèlags es una casa senyorial d’estiueig, que encara té uns masovers que hi viuen, conreen l’hort i els camps del voltant. Aprofitem par aturar-nos a fer fotos.

Voregem la casa i anem un tros per pista direcció la riera de les Arenes, ens desviem a la dreta per pujar altre cop fins can Bofi, una casa de pagès rústica darrera els sembrats.

El Javi s’adona que s’ha deixat un bastó a Can Pèlags, on hem fet les fotos. En Santi i en Joan vam a buscar-lo pel camí del darrera que travessa el torrent més amunt. Mentrestant la colla es queda a esmorzar. Tenim sort de trobar-lo i desprès del repòs toca pujar una mica pel torrent de la fons del Cargol fins la carena dels Ginebres.

Arribem a un replà, cruïlla de camins. A la nostra esquerra, cap a ponent el que segueix per la carena dels Ginebres per coll Prunera fins la riera de les Arenes. Al davant un ample que baixa suaument cap a la sesta de l’Arç i a la dreta el que prenem, que porta a " l’autopista" Estenalles-la Mola.

Tot seguit, passem pel Morral Gran, ens acostem a la vora del penyal per veure a sota nostre els masos de Can Pèlags i can Bofi amb la Barata i Can Salvans al altre costat de la riera. Cap al Sud tenim la cara nord de la Mola. Tornem a seguir la carena, ara cap al Nord veient la Mata i el Montcau, darrera seu el Pirineus una mica nevat.

Aviat arriben a l’autopista i com que anem una mica tard i no pujarem a la Mola l’agafem direcció Estenalles per buscar la Roca Encavalcada. Un tros abans de coll d’Eres, quan ja tenim el Montcau davant nostre, ens desviem a la dreta per un camí que va vorejant, aviat el deixem per un sender que baixa dret pel bosc fins arribar a un roquissar d’on podem veure la Vall d’Horta, la màquina de Tren i Sant Llorenç Savall. Cal tirar recte avall, sense camí seguint un petit corriol fins trobar un camí horitzontal; pocs metres a la nostra esquerra es troba la balconada damunt la Roca Encavalcada.

La Roca Encavalcada es un pont de pedra, amb una roca rodona al mig i un pilar en forma de conus invertit. Es una de les formacions més espectaculars del massís de Sant Llorenç amb vistes de la .Màquina de Tren i la Vall d’Horta al fons. Fem fotos!!!

Tornem al camí horitzontal, per no pujar per on hem baixat, el seguim una estona cap al Sud, paral·lels a l’autopista cap a la Mola. Passem algun torrent, fins que en un tros sense bosc trobo finalment un camí que ens torna dalt la carena i no ens cal passar pels Obits.

Amb tanta visita turística se’ns ha fet una mica tard, apretem la marxa direcció la Mola; just abans d’arribar al Morral del Drac ens desviem avall a la nostra dreta cap a la Canal de l’Abella.

Passem vora l’avenc i el forn de calç enrunat amb un arbre al mig, desprès una mica de pista i aviat la baixada cap a Can Robert on trobem el quart Mas de Ponent i fem la darrera foto del grup.

A les 2,30 al cotxe, hem caminat vora 5 hores efectives amb uns 800 metres de desnivells i 15 KM de marxa. Una matinal "purafibra", molt bonica i amb una esplèndida companyia.

Texte: Joan

Fotos: Jordi

Refugi Cap de Rec (Lles de Cerdanya) 2,3 i 4/01/2008

2008-01-06T18:49:00.000+01:00

PURAFIBRA GLACÉ a LLES DE CERDANYA
Jordi C., Jackie, i Joan.

Rutes: Estany de la Pera i Estany de l’Orri des el Refugi de Cap de Rec

Dimecres 2 de gener.
Joan, Jordi i la Jackie hem decidit fer una sortida invernal per trepitjar neu, tot i que, de moment, ens han dit que n’hi ha molt poca. Cap a les 6 de la tarda arribem, amb el cotxe del Jordi, al Refugi de Cap de Rec. Fosqueja i comença a caure aiguaneu.

Ens instal·lem, les lliteres son amples i el refugi no es ple (alguns excursionistes i famílies amb nens)
A les 8,30 sopem, força bé, sopa, amanida, pollastre i fruita.

Ha deixat de nevar i queda un gruix de dos dits de neu. Ens retirem aviat, abans de les 11 i a dormir molt bé.

Dijous 3 de gener.
Ens llevem aviat amb el paisatge nevat, la sortida del sol es molt bonica i tenim la serra del Cadí al davant, fem moltes fotos. L’esmorzar es a les 8,30, a base de dolç, una mica justet (hi ha gent que se’l porta de casa!).

El servei de lloguer de material i esquí de fons es tancat, tampoc hi ha gruix de neu per raquetes, per això decidim pujar al estany de la Pera. (en teoria uns 11 KM).

Demanem uns entrepans i sortim a les 9,50, amb les polaines ficades i sempre caminant sobre neu. Des d'els edificis de la suposada estació d’esquí nòrdic i seguint les senyals grogues del nº18 anem pujant pel bosc fins que trobem la pista que va de Cap de Rec fins Aranser (l’anomenen AUTOPISTA per l’esquí de fons). Trobem unes noies que també son al refugi que volen pujar a la Tossa Plana. Nosaltres per la pista passem vora el refugi del Pradell, des on surt a la dreta el camí cap a la Tossa. (curiositat, el camí groc 18 Refugi a Pradell travessa dos cops la pista i això no consta en el mapa de l’Alpina).

Més tros de pista, ara més obert, com que hi ha poca neu i gel a sota de vegades fem alguna relliscada(comença la Jackie).

Cap a les 11,30, abans d’arribar a Polliners (on hi ha una cabana i un àrea de picnic) es posa a nevar.

No ens espantem i a Polliners agafem per la nostra dreta la pista que puja cap als Estanys de la Pera. Aquí hi ha molta més neu i per això seguim la tortuosa pista, que desprès d’una estona i moltes clapes de gel arriba al primer estany que sembla gelat.
Ara som dins de la tempesta de neu, cada cop apresta més, principalment quan pugem per "dinar" al Refugi de la Pera (2.348 m) que trobem tancat (desprès ens diuen que hi ha un soterrani obert). Mengem com podem el entrepan enmig de la "ventisca".

A la 13:20 sortim de dalt, sempre nevant, reprenem l’alè quan arribem a l’autopista i no ens aturem fins el refugi Pradell que ens dona una mica d’aixopluc.

No tornem a la pista, prenem el camí pel bosc, que en realitat es més difícil, doncs la neu ens amaga les pedres i el gel, torno a caure i trenco un bastó, fins i tot cau en Jordi i llisca uns metres avall.

A les 16 hores arribem al refugi, hem fet uns 24 Km en 6 hores (4 Km/hora) , molt bé per tots. Objectiu complit.

Una meravellosa dutxa amb aigua calenta i a esperar el sopar mentre neva a fora. Sopem macarrons, amanida, botifarra i aviat al llit no sensa avans relaxar-nos amb algun jocs del refugi i també aprofitem per intercamviar impresions amb altres persones del refugi.

Divendres 4 de gener
Ens saluda un dia molt clar, sense un núvol al cel, i amb 30 cm de neu a la porta.

Esmorzem i recollim les coses esperant a veure si obren el lloguer de material. Inútil.

Finalment cap a les 10,30 decidim anar a fer un passeig fins l’estany de l’Orri , que és al Nord del Refugi.

En Joan surt amb les raquetes obrint pas; la neu es molt tova i s’enfonsen molt, avui seguim les senyals grogues nº21. Anem pujant amb dificultat, doncs hi ha molta neu per anar amb botes i massa poca (i flonja) per les raquetes. En Joan entrelluca amb una roca i cau de nassos, però sense conseqüències.
Ara bé, el paisatge nevat, amb la neu als arbres i aquest dia tan clar i solejat es fantàstic i ho disfrutem molt.

Abans d’arribar al llac ens trobem una família que també hi puja (tots amb raquetes), el pare es posa al mig del llac que es ben gelat, nosaltres també. Es una sensació curiosa i nova per nosaltres.

Ens expliquen que la muntanya davant nostre es la Tossa Plana (no es veu el pic) i que hi ha un camí que puja si arribem a la carena que queda a la nostra esquerra.

Com que es aviat, decidim pujar una mica la carena, de dalt la vista es molt millor: a l’esquerra una carena rodona ben nevada (deu ser la Carbassa), a l’altre costat de la vall les pistes de la Marsella; però cada cop hi ha més neu i ens enfonsem més (també amb raquetes), per la qual cosa decidim tornar baixant pel bosc sense camí. Un tros una mica dur, però meravellós.

Arribem a l’autopista per on ha passat una màquina per preparar l’esquí de fons i tornem al refugi on ens prenem un cafè amb torrons. Hem fet un bonic passeig i hem disfrutat molt fent fotos.

Uns dies inoblidables i algunes lliçons apreses per un altre hivern.

Fins la proxima !!!!!

Text: Joan i Jordi

Fotos: Jackie, Joan i Jordi C.

Visita a les Cavas Roger Goulart

2007-12-06T00:03:00.000+01:00

El diumenge 28/10/07 vam visitar les caves de Roger Goulart a Sant Esteve Sesrovires. Un dia especial per ser un dia de "portes obertes".
Vam observar l’edifici que actualment aixopluga les caves, de signe modernista (un exemple singular de catedral laica), en una visita guiada en la que ens van explicar el procés d’elaboració del cava.
També vam participar en un "Taller de les Aromes" ofert per la somalíes Anna Vicens, gaudint després d’una exposició d’antiguitats amb objectes dels primers temps de les caves i de la companyia dels "Puntaires de Sant Esteve".

Ara us faré una petita ressenya d’aquestes caves axis com uns apunts sobre l’elaboració del cava adjunten unes fotografies d’aquest dia.

Historia de les caves:
Be, les bodegues Roger Goulart (abans Canals Nubiola) tenen el seu origen l'any 1882, quan van ser fundades per la família Canals. L'actual edifici és una interessant mostra de modernisme agrari, del 1920. Construïda en maó vist, es caracteritza per les seves obertures d'arc apuntat dividides amb pilars de planta quadrada, i pels detalls ornamental de raïms fets en ceràmica vidrada verda.
Les caves Roger Goulart es troben situades a l'interior d'un conjunt d'edificis, dels quals el que destaca més és d'estil modernista, obra de l'arquitecte Ignasi Mas i Morell, 1881-1953, realitzada l'any 1917
Des d'abans del segle XIX, a la finca s'hi conreava vinya per a l'elaboració del vi. A partir del 1882 es fermenten les primeres ampolles de cava seguint el mètode "champenoise".Unes escales estretes donen accés a l'interior de les galeries que formen les caves, les quals mantenen unes temperatures i humitats constants per tal d'assegurar un bon procés d'elaboració del cava. A cada galeria les ampolles estan disposades de forma adient al moment determinat del procés, a la part superior, la planta baixa de l'edifici, es pot veure la cadena d'etiquetatge i empaquetatge.

Del cava i la seva elaboració podem dir que:
El cava és un vi espumós dolç elaborat per el mètode champanoise (el utilitzat per la elaboració del champán).
Sintetitzant, un vi espumós és aquell que partint d’un vi base conté gas carbònic d’origen endogen, aquest gas carbònic apareix en el vi com conseqüència d’una segona fermentació provocada por l’addició de sucres i llevats que transformen aquest sucres en alcohol y anhídrid carbònic.

Tenim tres tipus de vins depenen del mètode d’elaboració:
1. Cava, vi espumós elaborat per el mètode "Champanoise" o mètode tradicional, hi ha que començar amb un vi base que no te que superar els 11º al qual s’afegeix el "licor de tiratge", que no es mes que una barreja de sucres i llevats en un vi una mica mes vell que el vi base. Una cop barrejat s’omplen les ampolles i és tanquen amb una xapa per després traslladar-les a les caves, per una segona fermentació. Aquí les ampolles son deposades en horitzontal (en rima) durant un mínim de 9 mesos, al finalitzar aquesta segona fermentació les ampolles és traslladen els "pupitres" a on les ampolles es col·locaran inclinades cap el tap, per que les "lias" o sediments és deposin en el coll de l’ampolla, per facilitar aquesta operació és realitza el "removido" que és girar les ampolles 1/8 de volta durant 21 dies, i passa de la posició horitzontal a una totalment vertical (en punta). Quant tenim totes les lias deposades és produeix el "degüelle" o eliminació de lias, congelant el coll de l’ampolla en posició vertical, obrin després les ampolles per eliminar els sediments i afegir el "licor de expedició".

2. Fermentació en ampolla o "transfer", el procés es semblant al cava, però la fermentació és tan sols de 2 mesos i l’eliminació de las "lias" és realitza transvasant el líquid a altres dipòsits o ampolles.

3. Granvas o grans envasos, la segona fermentació té lloc en envasos tancats hermèticament, el període de fermentació dura 21 dies i al finalitzar és transvasa a ampolles.

Denominació d’origen
En Juliol 1972 és va crea un reglament i un consell regulador que regia l’elaboració dels vins espumosos naturals i gasificats entre els que s’incloïa el cava.

El 27 de Febrer de 1986 el consell dels vins espumosos va establir la reserva de la denominació Cava per aquells vins que eren elaborats per el mètode champanoise dintre d’un àmbit geogràfic delimitat. El motiu va ser l’impossibilitat d’utilitzar el termini champán al adaptar el reglament a la normativa de la CEE.

El 14 de Novembre de 1991 es va creà la denominació d’origen CAVA.

Elaboració
El cava elaborat segons es utilitzen raïms negres o blancs poden ser rosats i blancs.

Una cop feta la verema el raïm es porta els cups a on es premsa.

Es realitza el "desfangado" es a dir es separa el most de les pellerofes i es fermenta el most.

Se fan les barreges del raïm i es realitza el tiratge operació que consisteix en afegir licor de tiratge que ha de ser: llevats secs, sacarosa, most de raïm concentrat rectificat o no, most de raïm parcialment fermentat o vi base. Al afegir el licor de tiratge el vi no pot augmentar la seva graduació alcohòlica en més de 1,5% vol..

És realitza la segona fermentació en dipòsit durant 2-3 mesos generalment en dipòsits d’acer inoxidable.
S’embotella el vi i es col·loca en les rimes que son uns pupitres amb uns forats adequats que mantenen l’ampolla una mica inclinada cap el tap.
L’ampolla és gira amb frecuencia per evitar que el vi s’aplegui a les parets. Aquesta operació dura al menys 9 mesos.
Per últim és realitza el "degüelle" que consisteix en eliminar el líquid del coll de l’ampolla que es a on s’acumulen el solatge. Aquest líquid es repon afegint el mateix vi espumós o licor d’expedició que esta compost de sacarosa, most de raïm, most de raïm parcialment fermentat, most de raïm concentrat, most de raïm concentrat i rectificat, vi base, o una barreja d’aquest productes.

El licor d’expedició no pot augmentar el grau alcohòlic en més de 0,5% vol.
El cava ha de presentar una graduació alcohòlica mínima de 10,8% vol. i una màxima de 12,8 % vol.
Els caves gran reserva tenen que tenir una criança en ampolla de 30 mesos període contat entre el tiratge i el degüelle.

Raïm
Els Raïms de la denominació d’origen Cava son las següents:
- Raïms negres: Garnacha negre i Monastrel.
- Raïms blancs: Macabeo (viura), Xarel.lo, Parellada, Subirat (Malvasia Riojana) i Chardonnay.
Per elabora caves rosats es poden utilitzar les varietats Pinot Noir i Trepat.
Les varietats principals son: Macabeo (Viura), Xarel.lo y Parellada.
La formació del raïms es en "espatllera".

Presentació en el mercat
El cava te les següents denominacions segons el contingut en sucres residuals:
- Brut Nature de 0 a 3 grams de sucres per litre
- Extra Brut té fins a 6 grams de sucres per litre
- Brut té fins a 15 grams de sucres per litre
- Extra Sec té entre 12 i 20 grams de sucres per litre
- Sec té entre 17 i 35 grams de sucres per litre
- Semi Sec té entre 33 i 50 grams de sucres per litre
- Dolç té més de 50 grams de sucres per litre

Degustació
El cava és té que degustar-se a una temperatura entre 6 i 9 ºC. és l’únic vi que pot acompanyar tot un dinar.

Curiositats:
- Quina forma ha de tenir el tap per ser òptim el cava? … Si el tapo està en forma de champinyo haurà estat poc de temps emmagatzemat en la tenda, si, per contra, el te en forma de "T" haurà estat prou, massa temps emmagatzemat, perdent axis qualitat.
- Com han de ser les bombolles en un bon cava? …. Han d‘eixir ininterrompudament, cap a dalt i quan vagin a arribar a la fi del líquid han de desplaçar-se cap a un costat de la copa.
- Com han de ser els recipients a on posem el cava? … El cava haurem de posar-lo, segons els experts, en copes llargues. Un desentès en el tema, o si el cava es roïn, les posarà en les típiques copes de minue invertit a on les bombolles fan poc de recorregut i es perd el CO2 ràpidament.
- Quan mes soroll façs en obrir-se la ampolla millor? …. NO, es un error freqüent entre gent desconeixedora de la cultura cavística. Si fa "pum" l’únic que aconseguim es fer-li perdre diòxit de carbó, es a dir, perdem força i vivor en les bombolles.
- Sacsarém l’ampolla per que faci bonic quan l‘obrim? …. NO, ademes de perdre diòxit de carbó, també perdrem líquid.
- Un cava barat es millor que un car? …. Segons gustos, però el barat s‘haurà fet en mes o menys tres setmanes per un mètode diferent al Champanoise. En reduir-se el temps d‘elaboració s‘abarateix el preu.
- Com hem de guardar les ampolles de cava? …. Mai les guardarem en el tap cap amunt, les guardarem en una inclinació superior els 90º respecte la vertical, però no per molt de temps perquè si no el cava adopta el gust del suro que el tapa.

Bé us poso unes fotos de la cava Roger Goulart:

Text: jackie i Jordi
Fotos: Jordi.

XXVIII TRAVESSA MATAGALLS MONTSERRAT (15-16/09/2007)

2007-09-27T01:41:00.000+01:00

Be, un dia el meu amic Joan V., en va comentar de fer una travessa una mica especial, La Matagalls - Montserrat, tota una institució dins del mon muntanyenc. Per mi, en Jordi C., era tot un repte ja que fins llavors la distancia màxima que havia fet en aquest tipus d'esdeveniments era de 43,5 km (en Joan tenia el seu llistó en una de 50 km.).

Aixís que després de intercanviar idees, ens vam proposar de fer-la. Es vam mentalitzar i ja donàvem per suposat de que l'acabaríem amb 20, 21 o 22 h. ... estem convençuts de que ens veurem tots dos en la placeta del convent de Montserrat, satisfets per aconseguir-lo.

Així que endavant i "...que la força en acompanyi ..."

Abans de que en Joan ens expliqui la seva visió de la travessa deixeu-me que uns introdueixi una mica en la sortida:

QUÈ ÉS la Matagalls-Montserrat (Mm)?

La Travessa Matagalls-Montserrat és una prova no competitiva de resistència per camins de muntanya, l’objectiu originari de la qual és anar a peu des del cim del Matagalls (1.699m), massís del Montseny, a la plaça del Santuari de Montserrat (709 m) en menys de 24 hores.Actualment, el punt de sortida és a Coll Formic (1.145m), al peu del Matagalls, en el municipi de El Brull.Des del 1998 la sortida s’ha traslladat a aquest indret per tal d’evitar la degradació dels sòl que, segons els estudis encarregats pel Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, provocava el pas de tantes persones en tant poc temps pel camí del Matagalls. La Travessa es va instituir en memòria de Jaume Oliveras (1877-1957), sacerdot que fou un dels pioners de l’escalada al nostre país, el qual la realitzà per primera vegada el 4 d’agost de 1904. La primera edició se celebrà el 1972 i s’anà repetint biennalment fins que a partir de l’any 1989 passà a fer-se cada any. Enguany tindrà lloc la 28ena. edició. Actualment és la prova per muntanya amb una participació més nombrosa.
La Mm és una prova puntuable per la 10a. Copa Catalana de Caminades de Resistència de la FEEC (15 punts).
El recorregut té una distància de 83.3 km i un desnivell acumulat de 5980 m.

Us detallo el perfil de la mateixa així com el pas per nuclis urbans i carreteres i els mapes topogràfics dividits en 5 sectors:

Bé, un cop feta aquesta introducció, en Joan deia:

15/09/2007

Ha arribat el gran dia, al final no ha plogut i fa una tarda càlida, molt agradable. Sortim a les 16 h. de Terrassa i a les 17 h. tocades arribem a Coll Formic (hem vingut des el Nord i ens hem perdut).

Agafem la documentació i hora de sortida a les 19:13 h. (els últims caminants sortiran a les 19:25 h.) Esperem una bona estona i se’ns afegeix un noi jove de Sabadell, amic de la Mary, en Jordi (ara ja som un grupet de 5: Mari, Carles, Jordi, Joan i Jordi C.).
19:13 h. sortim amb ànim, no fa calor; el primer tros es de pista i gairebé pla (Pla de la Calma). Aviat es fa fosc i hem d’agafar els frontals (el meu no s’aguanta i l’he de dur a la ma).

Es torna camí pedregós a la baixada cap Aiguafreda, el Carlos passa davant i anem molt de pressa, avançant a la gent sense bastons i fent alguna torta de peu i de genolls. Això ens passarà factura mes tard.
Per Aiguafreda anem molt bé de temps, omplim d’aigua i sense reposar enfilem la pujada. Aquí ens animem els Jordis i jo, passant a la gent per una pista molt ampla i bona; però al control 2 hem d’esperar al Carlos i la Mary que anava més poc a poc.
Fem el primer avituallament, ja teníem molta gana ... per sopar !!!.
Ara ve un tros bastant pla, fosca nit fins arribar a Sant Quirze Safaja, on ens tornen a donar menjar i té (em canvio els mitjons ... idea important que ens ajudarà a finalitzar en millor estat aquesta travessa ...).

Ja estem una mica cansats. Seguim per pistes amples i sense vegetació, però fosc sense lluna. Es una mica avorrit.

Un altra baixada, on ja em començo a notar els lligaments laterals del genoll esquerre (els demés també estan tocats del genoll i amb nafres), i a les 05:05 h. arribem a Sant Llorenç Savall.

Fins aquí la mitja es de 4,5 Km/hora. Aquí recapitulem, el Jordi de Sabadell ens deixa, la Mary, el Carlos i el Jordi C. tenen nafres els peus. Jo canvio els mitjons. Esperem molta estona a la Sonia, cosina de la Mary i no sé a quina hora sortim. Ens prenem un sobre d’Ibuprofé. Deixo de mirar el rellotge, es tracta d’arribar.
Ens passegen per la vall d’Horta i es va fent de dia quan pugem al Coll de Grua que es fa una mica llarg.

L’esmorzar a Matadepera es molt bo, amb cafè; em trec roba i em fico la samarreta de la cursa. Tinc ganes de veure l’Ana a la casa l’Obac, per això pujo sol cap a la Torrota perquè no esperi tant. Vaig bé, però comença a fer calor.
A la casa l’Obac em refresco, canvi de mitjons i cura de nafres (la colla). Un altre ibuprofé. Agafo els bastons i baixem bé fins Vacarisses; el sol va apretant de valent (he deixat el camell ¡).

En l’últim avituallament mengem poc i es massa lluny de Montserrat. Fins a Monistrol cal passar un petit tossal per una urbanització, es fa etern sota la solana. I a la baixada cap a Monistrol veig les estrelles amb els lligaments laterals.
A Monistrol ens deixen el Carlos i la Mary. Em xopo tant com puc a la font i omplo els meus 300 cc de l’ampolla del sarró i tirem amunt amb el Jordi C. i la Sonia. M’animo i m’avanço en els primers contraforts, vaig fent amb ritme fins l’últim control (el 10). Sort que la Moreneta ha tingut pietat de mi i molts trossos son a l’ombra. Ara ve el pitjor, les escales vora el tub d’aigua, vaig fent com puc, però sembla que ni els quadriceps em responguin. He acabat l’aigua. Arribo a les escales amples que pujen de la cova i a poc a poc faig la pujada final (de vegades m’agafo a la barana) Quina diferència de quan vaig fer els 3 Monestirs. Arribo a les 16h 35’.
He acabat la Matagalls – Montserrat en 21h 22’.
La Sonia arriba a les 17 h., s’ha pres un Red-Bull i m’explica que el Jordi ha vomitat però sembla que va pujant (marejat i amb poca aigua). No tinc mòbil i vaig esperant fins les 17h 21’ que arriba el Jordi Cascan amb un temps de 22h.07'.

Els de Molamolt ho hem aconseguit.

Bé, per tal de fer més gràfica aquesta explicació adjunto unes fotos:

Algunes consideracions preventives un cop feta la travessa o per mitllorar per la següent:

Entrenament fet una mica efectiu encara de que és millor reposar els dies abans.
Bambes lleugeres i canviar sovint de mitjons ...
Es bo portar el "camell" fins al final i anar menjant "orejones" ,cacaus salats i caramels de goma.
Tenir suport a l’Obac. (agafar moral i poder desprendre de coses ...)
Deixar la capelina i portar poca roba (d’acord amb les previsions de temps)
seria bo portar els bastons des el principi i fer-los servir a les baixades i potser a les pujades.
No estaria malament menjar un entrepà a Aiguafreda i un de fresc a Monistrol ... amb un cafè.
Portar un Frontal en condicions (penseu amb les piles, ajusta correcte al cos ...)
Portar vaselina (per si s'acaba encetat) ...
Estudiar si es pot sortir abans. (anar a les 13 h. a buscar l’hora de sortida, dinar a casa i tornar?) o bé conformarse, arribar a les 19 h. i sortir el darrer.

En definitiva una experiència inoblidable. Recomanable per: els paisatges del voltant com per la gent, la foscor, la soledat dintre de la multitud, el sol de justícia, l'esperit d'aventura, la superació d'un mateix, la satisfacció del èxit ..... FINS EL PRÓXIM !!!!!

Gràcies companys per deixar-me compartir aquests meravellosos moments amb vosaltres.

Jordi Cascán.

Text i Fotos: Joan, Mari i Jordi Cascán.

02/09/2007: Circular Sant Llorenç i l’Obac.

2007-09-13T15:19:00.000+01:00

2 de Setembre de 2007

Joan Valentines i Jordi Cascán

Circular Sant Llorenç i l’Obac.

A les 7,17 sortim de la torre de l'Àngel. Passem per can Robert i pugem a la Mola (1104 m) pel camí habitual; en aquesta hora encara hi ha poca gent. Hi arribem en 1h 10 minuts i esmorzem sense cafè doncs el bar es encara tancat.

Baixem de la Mola direcció nord, passem pel morral del Drac i per l’ampla pista arribem al Montcau, que també pugem (1054 m), seguim fins coll d’Estenalles. Hem fet la carena de Sant Llorenç de Sud a Nord.

Travessem la carretera per anar cap a la serra de l’Obac i passem vora la Mata fins arribar a la coma d’en Vila, on la pista nova passa pel prat on acostumàvem a anar tota la colla. Seguim fins coll de Boix i agafem direcció sud per la carena.

Pugem al turó de la Pola (930 m) que té un vèrtex geodèsic, passem pel coll de Tres Creus i seguim per la banda Oest on no fa tant sol.

Pugem al Castellsapera (940 m) per la cara de ponent, avui no es massa relliscós; dalt ens menjem una taronja. Ara avall per la canal de llevant, amb les arrels.

Deixem el Castellsapera i seguim direcció sud fins arribar al pou de Glaç, aquí trenquem a la nostra esquerra per baixar fins a la pista que ens porta vora la Torrota de l’Obac. Més pista de baixada cap a l’urbanització de les Pedritxes (aquest tros es fa amb la Matagalls-Montserrat , amb marques de color vermell i verd) .

Un tros de carretera i ja som altre cop a la torre de l’Àngel. Son les13,09 h.

Hem fet uns 25 Km, una mitja de mes de 4 Km/hora, molt bé, tenint en comte que hem pujat tots els CIMS del parc.

text i foto: Joan

publicació: Jordi Cascán

Ruta Carrilet Girona en BTT

2007-09-10T18:02:00.000+01:00

La ruta del Carrilet per en Miquel G. i Jordi C. 11-12/08/2007

Be un dia en Miquel i Jo, parlant de de fer alguna sortida esportiva, vam estar xerren de fer-ne una però envoltada d’un aire "relaxant", aprofitant les vacances estivals. Ens vam decidir per la Ruta del Carrilet de Girona en BTT (Olot -Sant Feliu de Guixols).

Després d’unes reunions per ultimar detalls logístics, el Dissabte 11 d’Agost de 2007 sortíem desde Barcelona, amb les bicis damunt del cotxe, cap el nou destí: la població de Salt (a pocs kms de Girona).

Cap les 09:15 h. ja estàvem admirant aquesta magnifica població.

Ens vam enfilar cap l’hospedatge (l'Hostal de Salt) però vam tindre que aplaçar l'entrada al mateix fins la nit perquè encara no estava apunt les nostres habitacions.

Ens vam proposar fer-lo en 2 etapes: el Dissabte Salt-Olot-Salt (116 km.) i el Diumenge Salt-Sant Feliu de Guíxols - Salt (92 km.).

Axis que un cop reconegut el nostre voltant i després d’omplir les ampolles d’aigua ens vam enfilar sobre les senyal del camí de la ruta del carrilet.

Després d’uns kms ja recorreguts i per tal de començar a gaudir del pasatge que ens envoltava, vam fer una paradeta per esmorzar uns entrepans que portàvem i remullats per un beure ... "

El camí fins arribar a Olot es tot de pujada, suau però constant. Son trajectes molt planers que conbina trams envoltats d’espessor d’arboledes i trams de camí completament lliures de vegetació. També algun tram va transcorre paral.lelament a la carretera. `

De seguida vam arribar a l’antiga estació de “Amer”, ara reconvertida amb casa de colònias:

Ací, vam poguer consultar uns dels mapes de situació que hi ha per el camí.

A partir d’ací, per tal de no arribar massa tard a Olot (ens esperava un dinar de cal deu …) vam incrementar el ritme de pedalejada i vam pensar les fotografies per la tornada.

Amb això que cap les 15:10 ja estàvem a les portes d’un restaurant en el centre d’Olot, no sense avans acabar de solucionar uns incidències ... en el parc de la plaça central d'Olot

Ens vam fer un tiberi que quasi no ens el podem acabar i amb un “puntet” de no se que … je, je, je … que ens va costar aixecar-nos d’ací.

Això no pot ser !!! … deia en Miquel … je, je, je … es veritat …

Aixis dons ens vam aixecar i vam camviar els seients de les cadires del restaurant per els de la bici. Avans d’iniciar el retorn vam anar a visitar amb la bici el volcà del montsacopa (dintre de la població d’Olot).

De retorn, ja vam veure de que es faria molt tard i llarga la tornada. Ara tot era baixada però estàvem lluny del punt d’arribada.
Encara de que baixàvem rapidets, vam poguer observar i admirar moltes vistes espectaculars i monuments maquisims.

Bé, es pot dir de que la baixada tot i de que es ràpida s’en va ver una mica pesada i esgotadora.

Al final cap les 20:30 h. arribavem a Salt. Estàvem cansadets i després de recollir les claus de la habitació, deixar guardades les bicis vam poguer començar a relaxar-nos de tot aquest dens dia. Vam decidir anar a sopar de manera lleugera sense camviar-nos el equip que portàvem.

Quin sopar, passava poco a poc però quin gust. Aaaaah ! … i la cerveçeta que bona que estava, tan fresqueta … je, je, je …
Seguidament a dormir i la “marxeta” la tenim que aplaçar ….

El Diumenge 12/09 i després d’esmorzar en una granja, vam decidí camviar el plantejament inicial. Axis el que faríem avui seria agafar el cotxe, carregar les bicis i anar cap Sant Feliu o S’Agaró i fer-la desde ací: Sant Feliu-Salt-Sant Feliu. Axis podríem aconseguir una mica de relax després del dur dia de ahir. A més avui ens espera un bon dinar de peix a S‘Agarò i un bany a la platja.

Axis ho vam fer. Avui era ja diferent, res mes començar ja pensàvem amb la festa de després … Retornant a la ruta del carrilet, ara era de pujada, molt suau però anava fen. També les imatges que veiem eran molt diferents, eren quasi urbanes (passàvem per algunes poblacions).

Per això, al final vam decidir aturar-nos a la estació de Bell-Lloch (Font Picant) i tornar cap Sant Feliu. Van ser pocs kms, uns 40 d'anada i tornada.

Després de refrescar-nos amb un beure en Font Picant vam arribar a S’Agaró. -ací vam camviar l’equip “bettetero” per el “plaxero”.
Ens vam refrescar en el mar i després d’un bon dinar de peix vam agafar les bicis i el cotxe i vam retornar cap Barcelona.

Un retorn lent però que en va servir per anant recordant els meravellosos indrets que vàrem veure i gaudir.

Fins un altre aventura.

Bon profit.

Jordi Cascán.

Text: Jordi C.
Fotos: Jordi C. i Miquel G.