El Priorat amb BTT 13/06/2009

Rinnnnng ….. 06:30 a.m. sona el despertador. Comença un dia ple d’emocions fantàstiques, emocionants, esplèndides.

Cap les 07:15 ja estic a la carretera amb destí Prades. He quedat entre les 08:30 / 09 h. amb els amics de la Mancomunitat BTT de Igualada.

El viatge es una mica llarg i en permet anar pensant una mica en com serà aquesta sortida, especialment per mi, ja que fa molt temps que no sortia en bici amb ells per lesions i altres problemes.

Curiosament els trobo en l’alçada de l’Espluga de Francoli i en lloc de segui’ls hem deixo guia per el gps i en porta per un altre camí. Quin camí ¡!!! Plé de corbes, pujant un port de muntanya amb una vista excepcional, rodejat de vegetació i precipicis.

Al final, els torno a trobar a uns 4 km de Prades. Arribem amb una puntualitat Suïssa a Prades cap les 08:35.

La retrobada amb els companys va ser molt emotiva. Quant temps feia … com en canviat algunes “figures” d’ells … je, je, je … Veig que som 17. Renoi, el Toni Camps te cotxe nou ¡!!.
Ell, en Toni, en sorprèn a tots obrin el maleter del cotxe i ens obsequia a tots amb una esplèndida coca i un moscatell boníssim. Avui promet la sortida, je, je, je … comencem be.

Be, cap les 09 h. ens decidim a començar la ruta. Farem un recorregut circular.

La dificultat d’aquesta sortida està catalogada per la Mancomunitat de nivell mig, amb un desnivell acumulat de 875 mts i el recorregut és de 45 km.

A la sortida de Prades pujarem al punt mes alt, “El Graus”, on es divisa un fantàstic paisatge de tota la vall.

Continuem fins al poble de Siurana a on esmorzem a la petita i recollida plaça del poble on al costat mateix hi ha un bar (entrepans portats per nosaltres, altres fets ací, remullats per vi i altres begudes i de postres la cafeïna amb “acompanyament” …). Es aviat, cap les 10:15 i la festa continua ….

Desprès d’esmorzar i de gaudir del bell paisatge del pantà, fem una mica de turisme del poble, tot visita’n l’església i acaba’n en el Salt de la Reina Mora, que el nostre company Toni ens explica la bella llegenda de la Reina Mora.

Tornem a pujar a les bicis tot tenint 2 problemes: fa una calor molt forta i tenim que baixar fins els 485 mts (uns quant km per una trialera molt difícil que fa que molts de nosaltres baixem a peu. Es una trialera de pedres i que va fem esses (S) molt curtes que posa aprova a tots nosaltres: uns punxant, cauen i altres baixen a peu.

Anem baixant fins arribar al Toll de la Banyera. Fantàstic. Un “toll” esplèndid. L’aigua ens arribava més a dalt de la cintura i … el teníem que travessar per continuar la ruta. Axis que aprofitem per banyar-nos (amb roba o sense). Les bicis pràcticament es mullen totes completament i sols uns quants “sansons” aconsegueixen que no es mullin (aigua mes a dalt de la cintura).

Una vegada amb el cos fresc, vorejant el pantà de Siurana una bona estona, arribarem a Cornudella on dinem de restaurant en una agraïda terrassa ombria. El dinar, a base de plats combinat, remullats amb multitud de begudes (no, no ens emborratxem però es que fa una calor de mil demonis ¡!!!). Ens ho prenem en calma … 2, 30 hores ….

Per la tarda, pugem a l’ermita de Sant Joan del Codolar, on hi ha un punt d’aigua, (es tot pujada i a ple sol). Descansem una miqueta a l’ombra tot peta’n la xerrada amb la missionera que cuida l’ermita.

Continuem la ruta planejant a Sitges per uns corriols ple de vegetació baixa i al costat de precipicis. Una vista esplèndida encara que ja comencem a notar una mica de cansament per el calor (no per els km, que per ara son poquets ).

Con que l’Organització vol intentar complir amb l’horari establer, l’últim tram el fem per carretera. Son uns 8 km fins a Prades i el temps comença a canviar, el sol va deixant pas a uns núvols i a una xafogor molt forta.

Arribem a Prades al voltant de les 6:20 de la tarda. Ens agrupem i prenem un refresc a una de les terrasses de la Plaça del Poble abans de despedir-nos.

Al final han segut 38 km plens d’emocions i de bon companyerisme, a un ritme adient per l’ocasió.

Ara us posa una serie de fotos espectaculars .....

Us recomano que visiteu aquets paratges. Son maquíssim ¡!!

Fins aviat ¡!!!

Salut i Porrons.

Texte i fotos: Jordi Cascán

XI Ruta dels Tres Monestirs 08/03/09

El 8 de març del 2009 varem fer la Ruta dels Tres Monestirs (Sant Cugat del Vallés, Sant LLorenç del Munt i Santa Maria de Montserrat) en Joan, l'Anna, l'Antonio, en Paqui i jo ...en Jordi. Una nova esperada experiència ja que es una caminada que es organitza amb periocitat biennal.

Van ser 52 km. 459 m. molt macos, amb un temps ideal i molt ambient. Tots hem arribat al destí final ... donem gràcies els deus o be a la moreneta més concretament ... je, je, je ...

L’itinerari, prop de 53 km, es el següent:
Monestir de Sant Cugat del Vallés, plaça Octavia, c/major, pont sobre l’autopista, coll de Can Camps, coll de Can Viver, coll de la Creueta, coll del Pujol B, barri de Can Parellada, Can Torrella del Mas, cementiri de Terrassa, barris de Torre-sana, la Grípia, Can Montllor i Sant LLorens, ermita de Santa magdalena del Puigbarral, Matadepera, La Pedrera de l’Angelet, collet dels Tres Termes, coll de les Onze Hores, canal dels Monjos, els Quatre Camins de Can Pobla, Horts dels Monjos, la Mola, Monestir de Sant LLorenç del Munt, Cova del Drac, Can robert, torre de l’Angel, coll de la Riba, torrota de l’Obac, Casa Nova de l’Obac, alzina Teresa, les Vendranes, can LLeonard, coll de la Torrota de Vacarisses, Vacarisses, cementiri, estació Renfe de Vacarisses, Hostal del Palá, Hostal de la creu de la Guardiola, el LLobregat, Monistrol de Montserrat, la Font Gran, la Bestorre, camí dels Pelegrins, Monestir de Santa Maria de Montserrat.

Sortíem a les 05 de la matinada del Monestir de Sant Cugat tots ben decidits a portar fins al final el nostre desig d'arribar Montserrat.

De nit els km pasan ràpidament amb la bona temperatura que fa, caminen òptimament. Cap el 6 km, passat el coll de Can Viver ja tenim el primer control i avituallament. Estem eufòrics i convençuts de que arribarem al destí.

Per molt llocs que passem, anem seguint els rastres del “camí dels monjos”. Uns encara es veuen i d’altres ja en estats modificats per l’entorn.

Cap el km 16,6 arribem a “Can Montllor” masia situada en una important cruïlla de camins entre el camí dels monjos i el camí ral de terrassa a Caldes de Montbui.

El segon control es en el Centre cultural de Sant LLorens del Munt cap el km. 17,27. ací aprofitem per agafar l’esmoçar i forces.

Seguidament anem a para per Matadapera i després al coll de les Onzes hores. Xerran amb el Joan i la Paqui ens recordem d’alguns camins que varem passar per fer la travessa Matagall-Montserrat. Estem entusiasmats

Cap el 26 ja arribem a la Mola i al Monastir de Sant Llorenç de Munt. Per fi hem arribat. Estem una mica separats però ara que hi ha el tercer control aprofitarem per esmorçar i axis ens agrupem.

A partir d’ací ens trobem amb llocs que els coneixem ben be com la Cova del Drac, Morral del Drac, Obits, Montcau, canal de l’Abella, Can Robert (aci aprofitem per dinar una mica i reposar forçes .... casi ja ho tenim ...km 30 ... mes de la mitat !!!!), torre de l’Angel, La Barata, Pedritxes, la Torrota, Casa Nova de l’Obac ...

Amb alegria arribem a Vacarisses (control 5 dels 6 que hi ha). Comencem a sentir-nos una mica cansats però com que ja estem a pocs km d’arribar a monistrol (km 48) i ... això vol dir que tans sols faltarien 4 km per arribar ... sembla que ens agesim pres “Redbull” perque ens van “donar alas” ... je, je, je ...

Els últims 4 km (de monistrol fins Montserrat), tots de forta pujada, ho fem de forma independent entre nosaltres. Si axis, ho varem dir. Aquets kms seran al ritme que cadascú pugui portar. En Joan tira fort i jo el segueixo pero a distancia. Pel darrera continua’n els demés. L’Antonio esta petin en aquesta pujada final.

Km. 52,41 Montserrat !!!! Ho hem aconseguit. En Joan va arribar el primer amb unes forçes d’enveja. Jo i l’Anna van arribar seguidament junts i més tard la Paqui i en Antonio.

Quina passada!!!, quina alegria !!!! es varem abraçar tots plegats i hem ballat una mica de Can Can ... je, je, je ...

Per baixar, varem tenir sort perquè ens va vindre a recollir en Valen i Ana.

La Ruta dels Tres Monestir, una ruta molt maca, amb unes vistes fantàstiques i encara que inicialment es travessa per varis nuclis urbans al final ens retrobem amb la natura profunda ....

Ara us adjunto un seguit de fotos .....

Text i Fotos: Jordi Cascán

Ruta per la Riera de Talamanca

Bones, avui una matinal per la Riera de Talamanca (3,5 km aprox.; 2,5o h aprox. i dificultat baixa; pista marcada i senyalitzada amb etiquetes de color gris).

Deixem el cotxe en el parking public e iniciem la matinal sortin per el carrer del Raval cap a l'esquerra fins a la plaça de l'Església, on hi ha l'Ajuntament Vell.

Fa sol però fa molt de fred i hi ha humitat.

La plaça i l'església parroquial de Santa Maria de Talamanca
La plaça és l'antiga sagrera (espai sagrat que envolta l'església). Al segle XI, l'espai defensiu delimitat pel castell i la sagrera atragué colons que hi configuraren el nucli medieval, únic espai urbà del terme fins al segle XVI, a causa de la pesta negra i les guerres dels segles XIV i XV, que reduïren la població a la meitat (80 habitants). A partir del segle XVI, la millora econòmica esperonà el creixement demogràfic (190 habitants) que originà el barri del Raval, a l'altra banda del serrat.

L'edifici actual de Santa Maria (segle XI), d'estil romànic, mostra les ampliacions del segle XVIII que transformaren la planta original de creu llatina (una nau) en una planta basilical (tres naus).

A la façana, destaca el rosetó, el campanar i la portalada amb dos arcs de mig punt dovellats, ornada amb arquivolta i capitells d'estil corinti. Darrera, l'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada. A l'interior, destaquen la coberta de volta de mig punt reforçada amb dos arcs torals de la nau central i el sarcòfag gòtic d'en Berenguer de Talamanca, mort el 1325.

Des de la plaça anem cap el Castell .....

El castell de Talamanca
L'edifici original, construït el segle XI, fou l'embrió del poble i el centre polític de la contrada.

Formava part de la xarxa de castells adreçats a la defensa dels colons que repoblaren les terres conquerides als sarraïns.

El 1717, tropes borbòniques enderrocaren el castell. Al segle XVIII, la casta dels Castellbell, construïren el casal senyorial amb la torre.

Tornem cap la Plaça de l'Església i seguim pel carrer de la dreta de l'Ajuntament Vell, senyalitzat amb una fita de color grisa. Seguint les fites i sortin del poble ja, agafem una pista i davallem 150 m per trobar la riera de Talamanca i el mas del Molí del Menut.

El mas del Molí del Menut
Durant la repoblació (segle XI), molts colons es dispersàvan en masies petites i aïllades organitzant l'explotació del territori: cereals, horta i ramaderia (ovelles, porcs, aviram).

A l'edat moderna, millores tècniques transformaren els petits masos medievals en grans unitats econòmiques: al primer pis, l'àrea productiva; al segon, la residència; i al tercer, el rebost. El Molí del Menut n'és un exemple de petites dimensions. Hi destaquen els ginys del primer pis: premsa, tines i celler per produir vi, molí hidràulic per moldre gra i corrals per al bestiar. A l'exterior, cal destacar el rellotge de sol.

Aquí ens fem amics d'un ponny que ens ve a saludar ...

Un cop ací continuem per la pista vorejan i travessant la riera, seguim per la pista enfilant-nos pel torrent de la font dels Pets.

Sortim de la pista i prenem un sender per creuar el torrent per damunt d'una balma. A mà esquerra, trobem una barraca de vinya.

Les barraques de vinya
S'utilitzaven per guardar les eines i aixoplugar-se del mal temps quan la vinya era lluny del mas. Descatan l'amplada dels murs, la cúpula i els tascons (pedres anguloses) situats estratègicament per consolidar els murs sense cimentar (tècnica de la pedra seca).

Seguim el sender que, davallant el torrent, tomba a mà dreta ben a prop de la riera. Més endavant, trobem una nova edificació rural de petites dimensions.

Des de aci es pot observar una mágnifica vista del poble:

La sínia del forner
La sínia era una màquina per elevar aigua des d'un curs fluvial o un pou. Consisteix en dues rodes: l'una horitzontal, a la qual es comunica un moviment de rotació mitjançant un pal horitzontal mogut per un animal, i l'altra vertical, que engrana amb la primera i mou una sèrie de calaixos disposats al llarg d'una cadena sense fi, la part inferior de la qual va submergida en l'aigua del curs o del pou. En aquest cas, l'aigua s'obtenia d'una surgència natural que s'elevava fins a un safareig connectat a un sistema de canals que, per la gravetat, la repartia pels horts del marge de la riera. La palanca de ferro, situada prop de la roda exterior, permetia escollir un dels diversos sistemes de canals existents per tal d'escollir l'hort que es volia regar.

Continuem amb el sender fins a una pista que prenem per creuar la riera i iniciar la pujada al poble. A mitja pujada, trobem una fita que indica la presència d'un forn d'obra i prenem, a mà esquerra, el sender emboscat que hi mena.

El forn d'obra
Amb aquests ginys s'obtenien teules, rajoles i totxos d'argila cuita. El forn d'obra està constituït per dos espais situats un damunt de l'altre: la cambra de foc, a la qual s'accedia per les obertures d'obra i s'omplia de fusta per cremar, i la cambra de cocció, a la qual s'accedia per dalt per col·locar-hi les peces d'argila assecades al sol amb la forma desitjada. A més, hi havia el garbell, una reixa d'argila cuita que separava les dues cambres. La cocció durava diversos dies per tal que les peces assolissin consistència.

Tornem cap darrera per tal d¡agafar la pista i de seguida ens trobem una bifurcació, seguim a mà esquerra. LLavors, podem escollir entre dos camins: un recorregut més planer i ample seguim la pista i un altre més curt, costerut i emboscat (escollim aquest). Els dos s'ajuntan a la Font.

La font de Talamanca
La font de Talamanca està situada a la baga del castell. Aquest n'era el propietari, però la utilitzava tot el poble per recollir aigua i com a safareig comunal (actualment tapat per un enrajolat vermell al costat del brollador, l'obra del qual data del 1701). El dipòsit, situat sota la pista, és del segle XVII.

També ens trobem al costat d'un magnífic negundo, un arbre ornamental catalogat, plantat al principi del segle XX. Aprofitem el moment per recuperar forçes tot menjant uns entrepans i bevent aigua de la font.

Sortim de la font i entrem al poble pujan per una escalinata de pedra (a la esquerra) que ens portará a la Plaça d'Informació.

Acabem la matinal tot i prenen una cerveceta en el bar de la Plaça del poble.

Fins un altre amics !!!!!!

Texte i Fotos: Jordi Cascán

VII Ruta de les Ermites 20/04/2008

El 20 d’Abril del 2008 tot estava preparat perquè en Joan, Paqui, Julio i Jo (Jordi C.) passéssim un dia “especialment apta” per fer la caminada circular de la VII Ruta de les Ermites (Castellar del Vallés) de 49 km. que Organitza el Centre excursionista de Castellar amb una periodicitat de cada dos anys. Una ruta pel romànic del Vallés. Es tracta d'una prova excursionista de resistència per muntanya.

De bon matí 06:15 h. ens trobem els quatre al Centre Excursionista de Castellar.

Està ple de nois i noies vestits de diferents maneres, amb les seves mini motxilles i amb unes ganes de menjar km de senders i veure les 10 ermites.

Tenim que passar 10 control que justament coincideixen amb les 10 ermites: Santa Maria del Puig de la Creu (punt 3.080), Sant Sebastià de Montmajor (punt 9.135), Santa Maria del Grau (punt 13.538), Santa Maria del Castell de Gallifa (punt 16.198), Sant Jaume de Vallverd (punt 20.419), Sant Feliu de Vallcàrcara (punt 27.069), Santa Maria del Castell de Pera (31.577), Sant Pere del Dalmau o de Mur (punt 37.975), Santa Maria de les Arenes (punt 40.915), Sant Feliu del Racó (punt 45.346).

A part d’això hi han 6 punts d’avituallament: Sant Sebastià de Montmajor (punt 9.135), Santa Maria del Castell de Gallifa (punt 16.198), carretera B-124 - km.21 (punt 29.120), Vall d’Horta. Cruïlla de pistes (punt 33.901), Santa Maria de les Arenes (punt 40.915) i Local Excursionista de Castellar -arribada- (punt 48.538).

A les 06:30 h. vam iniciar la sortida (franja 06:30/07:00) amb molta il·lusió.

El dia es una mica fred i humit (esta núvol). Amenaça pluja però aprofitem aquest temps per començar a posar un ritme serio. Després d’atravesar el poble de Castellar, de seguida arribem al primer control els 3 km (molt a prop però amb unes fortes pujades amb desnivell de 350 m.) situat a Santa Maria del Puig de la Creu.

Aquest inici serveix per anant estirant la serp del caminadors.

Bàsicament el temps es comporta quasi fins passar Sant Llorenç Savall (meitat del recorregut), començant llavors un plugim i un vent fi que ens obliga a posar-nos la capelina (jo una antiga salva-pluja del viatge de les Catarates del Niagará que en va durà fins al final).

L’esmorzar de l’Organització son coques encara que nosaltres també portem alguna coseta que ens la mengem més tard, al arribar a l‘ermita de Sta. Maria Castell Califa (un complex d’arquitectures impressionant).

També, avanç de pujar al Sta. Mª Castell Pera passem per un avituallament en una cruïlla de camins que en plena pluja ens donen uns bocates (de formatge o de pernil dolç) que ens els guardem per més endavant i també beures.

Fins la meitat aproximadament passem per uns indrets amb molta vegetació i en alguns moments espessa. Ens trobem amb força tos plegats encara que anem a gaudir del paisatge.

En Joan i Jo anem fent fotos per el reportatge i en Julio es va notant alguna nafra en els peus. La Paqui (una “diesel”) va tirant fort en el nivell pla però es queden en les pujades i baixades. Fem paradetes, per comentar coses, esmorzar, controls, avituallaments i per dinar (tenim suport extern -l’Anna i la Jackie- amb un plat de pasta . En Joan i Paqui es canvien de roba i sabates …).

En el transcurs de la caminada, sobre tot fins la meitat, anem trobem a les mateixes persones amb les quals anem petant la xerrada.

A consecuencia del plugim, la pujada al Castell de Pera, es converteix en el tros més dur.

Hi ha molt de fang , que quasi no et deixa avançar per arribar a dalt de tot a on hi ha el control. A pesar del vent fort, el plugim i el fang, des de el cim es pot beure una vista fantàstica (la Paqui es va quedar els peus del control).

La “baixada” posterior va ser per patinadors experts. Bàsicament fins que no vam passar el cim del Pedra d’Áliga el paisatge era com si fos d’alta muntanya.

Havíem d’anar molt atent per tal de no perdre’ns a pesar de les senyals dels plàstics grocs que havien posat.

A partir d’ací, solament ens queden uns 10 kms. Estem amb una moral alta i amb ganes d’arribar.

Fa estona que anem pràcticament sols, no trobem a ningú, ni per davant ni per darrera. Incrementem el ritme. Continua plovent.

Pràcticament aquest últim trajecte es de baixada.

Axis que cap les 18: 10 entrem al poble de Castellar del Vallés i després de donar unes voltetes per els seus carrers arribem al final de la ruta al Centre Excursionista de Castellar.

Una patejada molt maca per el Romànic del Vallés.

Una experiència que es repeteix biennal prou recomanable.

Les dades:

Distancia: 48.538 m.

Desnivell (pujada): 1.631 m

Desnivell (baixada): 1.631 m.

Desnivell totals: 3.262 m.

Participants arribats: 230

Participants retirats: 26

Participants totals: 256

Temps invertit: 11:59 h.

Text: Jordi C.

Fotos: Joan i Jordi C.

Els Ports de Beseit (Març 2008)

Vàrem iniciar la sortida cap els Port de Beceit el dia 20/03 al voltant de les 15 h. des de Terrassa en Maria, Jordi H., Ana, Joan, Jackie i Jordi C. .

21 de març de 2008
Arnes - Riu Algars- Toll de Vivre.- Mas de Damià – Pas de Pau – Barranc de la Paridora.

A les 9h. esmorzem dolç a la fonda, ens preparen entrepans que varèm encarregar i sortim en cotxe cap Arnes (Terra Alta), 12 Km. Deixem el cotxe a les afores del poble (10:20 h) i per una pista asfaltada ens endinsem a la vall del riu Algars, que va cap al nord fins ajuntar-se amb el Matarranya al pantà de Mequinensa (riu Ebre). El riu Algars es frontera entre Catalunya i Aragó.

Anem tirant vall amunt, entre camps d’ametllers i oliveres. El dia es esplèndid, clar i solejat, però fa un airet fi.
Al cap de 6,5 Km arribem al Toll de Vidre, molt bonic, on s’hi fes més bon temps ens hi podríem banyar.

Seguim riu amunt buscant a la nostra esquerra un camí que ens permeti anar a l’altra vall (riu dels Estrets).

Passem pel mas de Damià (refugi que ni surt al meu mapa i em despista). Tota l’estona estem travessant el riu, el passem amb pista per darrer cop i som al mas d’en Pau, molt bonic amb un roure monumental.

La pista es perd i es torna camí, ara anem per baix el torrent, entre pedreres, per llocs poc transitats, endinsant-nos en el barranc de la Paridora.

Una bassa i un salt ens impedeixen passar, per superar-ho ens enfilem per la nostra esquerra seguint marques vermelles, passem un tros dificultós amb una corda i desprès ajudant-nos d’una cadena.

En cap moment el camí va cap a l’esquerra, si no que torna a baixar al torrent. Aquí s’acaba i gira cap a la dreta en pujada (deu ser el barranc del Corb). Per aquí crec que arribaríem al refugi del Caro.

Decidim tornar i dinem a mas d’en Pau, aquí trobem uns nois que ens expliquen que han vingut de l’altra vall per un camí que arriba darrera el mas de Llasero (al altre costat del de Pau), que hem vist a la tornada.

Desprès de dinar , amb ritme cap al cotxe. Ja fresqueja.

Hem estat 7h 26’ en total. Aproximadament hem fet uns 26 Km entre l’anada i tornada.

Un bon estreno de vacances.

22 de març de 2008
Dia de relax, de turisme per la comarca. Ens van aixecar i el dia no estaba massa fi. Mentres esmorzavem van estar planificant el dia.

Axis que vam gafar els cotxes i el primer destí eran les Coves Meravelles de Benifallet. Es un conjunt de varies coves quasi al costat del riu Ebre de les cuals solament es visitan dues. Estan ben conservades encara que es veuen restes de las malverses que van fer la gent del voltans sensa tindre idea del que representaven. Hi han moltes representacions geologiques (estalagmites, ....).

Al sortir d'ací, ja era tard i varem anar a dinar al poble de Mora D'Ebre (voliem un dinar de peix però ens va sortir rana).

Després d'un passeig per aquest maquísim poble i fetes unes compres, com ho diu el llibre del Turista, ens van dirigi a visitar el Castell de Miravet. Una visita guiada molt be aprofitada. Es impresionant tota la construcció.

Per acabar el dia, no podia faltar una visita al poble de Gandesa. Ací, ens van anar a veure una fantástica exposició del Museu históric de la Guerra Civil Espanyola 1936-39 en els efectes d'aquestes comarques del Ebre.

Tots satisfet per aquest dia de cultura i relax ens van retirar cap Beseit, per tal de poguer sopar i després anar a fer unes copes per el poble.

23 de març de 2008
Beseit - Riu Matarranya – El Parrissal – Gubies del Parrissal.

Avui ja marxem i encara no hem vist res del Mataranya, desprès d’esmorzar (el mateix de cada dia) deixem les maletes a la fonda i amb cotxe anem fins el Parrissal. La pista es practicable amb turisme , passem vora les runes de la torre de Cabrera on vam pujar el primer dia fent un passeig i aparquem al Parrissal. Fa molt fred i vent, poc sol.

Comencem per una pista amb túnels, construïda per transportar carbó des unes mines avui esgotades.

Quan ens trobem el riu trobem passarel·les penjades amb una sirga per agafar-se. Es molt divertit anar per damunt l’aigua, que aquí es clara i amb tonalitats verdoses.

Ens anem endinsant, de vegades pel riu i altres cops per un camí alternatiu que voreja. Es passa un tros on han caigut les passarel·les i el JordiC. estrena les botes. De tant en tant surt el sol i veiem com passen els núvols pel cel damunt les punxes erosionades. Arribem a les Gubies, estret rocós on hi cau una mica d’aigua i trobem un tronc d’arbre gelat molt bonic.

Sembla que es pot seguir entre les roques pel fons del torrent o superar l’estret pujant per l’esquerra. Com que volem anar a dinar a Valderobres ho deixem aquí. En total uns 8 Km i 2 hores efectives de caminar.
A la tornada ja ens trobem molta gent, fins i tot embussos de trànsit per la pista.

Dinem a Valderobres, Hotel-restaurant el Salt , mengem molt bé, una mica tard (segon torn) i desprès fem una visita guiada al Castell-Palau i voltem una mica pel poble (fa un fred que pela)

Un dia ben aprofitat.

Tres dies hem fet curt. Per un altre cop que vinguem (4 dies) queda pendent la Caixa, el Tossal dels tres Reis i altres torrents, a més d’alguna visita turística (Processons Alcañiz?) També es pot fer alguna travessa. Hem de tornar.

Ara adjunto 4 videos (format "mov"):

Texte: Joan i Jordi C.

Fotos: Ana, Joan, Jackie i Jordi C.
Video: Jordi C.

Masos de Ponent i la Roca Encavalcada 02/03/2008

Els Masos de Ponent i la Roca Encavalcada

Dolors i Santi, Margarita i Antonio, Mª José i Javi, Jordi C., Isabel, Laia, Ana i Joan

Hem quedat a les 9 a la benzinera per fer una matinal i tornar a casa a dinar. Fa un dia molt clar, sense boirina, i la temperatura es molt agradable. El sol llueix per acompanyar a la Laia que ve amb nosaltres.

Deixem els cotxes a l’aparcament de la Torre de l’Àngel i cap a les 9,25 comencem a caminar darrera el Santi que te la directa posada. Travessem la riera de les Arenes i fem cas al senyal que diu "La MOLA".

Seguint la pista cap a l’esquerra arribem a Can Garrigosa, bonic mas que queda emmarcat per la canal de l’Abella i el Morral del Drac al fons.

Continuem la pista, passant vora uns eucaliptus, sempre direcció nord, fins arribar a Can Pèlags.

Can Pèlags es una casa senyorial d’estiueig, que encara té uns masovers que hi viuen, conreen l’hort i els camps del voltant. Aprofitem par aturar-nos a fer fotos.

Voregem la casa i anem un tros per pista direcció la riera de les Arenes, ens desviem a la dreta per pujar altre cop fins can Bofi, una casa de pagès rústica darrera els sembrats.

El Javi s’adona que s’ha deixat un bastó a Can Pèlags, on hem fet les fotos. En Santi i en Joan vam a buscar-lo pel camí del darrera que travessa el torrent més amunt. Mentrestant la colla es queda a esmorzar. Tenim sort de trobar-lo i desprès del repòs toca pujar una mica pel torrent de la fons del Cargol fins la carena dels Ginebres.

Arribem a un replà, cruïlla de camins. A la nostra esquerra, cap a ponent el que segueix per la carena dels Ginebres per coll Prunera fins la riera de les Arenes. Al davant un ample que baixa suaument cap a la sesta de l’Arç i a la dreta el que prenem, que porta a " l’autopista" Estenalles-la Mola.

Tot seguit, passem pel Morral Gran, ens acostem a la vora del penyal per veure a sota nostre els masos de Can Pèlags i can Bofi amb la Barata i Can Salvans al altre costat de la riera. Cap al Sud tenim la cara nord de la Mola. Tornem a seguir la carena, ara cap al Nord veient la Mata i el Montcau, darrera seu el Pirineus una mica nevat.

Aviat arriben a l’autopista i com que anem una mica tard i no pujarem a la Mola l’agafem direcció Estenalles per buscar la Roca Encavalcada. Un tros abans de coll d’Eres, quan ja tenim el Montcau davant nostre, ens desviem a la dreta per un camí que va vorejant, aviat el deixem per un sender que baixa dret pel bosc fins arribar a un roquissar d’on podem veure la Vall d’Horta, la màquina de Tren i Sant Llorenç Savall. Cal tirar recte avall, sense camí seguint un petit corriol fins trobar un camí horitzontal; pocs metres a la nostra esquerra es troba la balconada damunt la Roca Encavalcada.

La Roca Encavalcada es un pont de pedra, amb una roca rodona al mig i un pilar en forma de conus invertit. Es una de les formacions més espectaculars del massís de Sant Llorenç amb vistes de la .Màquina de Tren i la Vall d’Horta al fons. Fem fotos!!!

Tornem al camí horitzontal, per no pujar per on hem baixat, el seguim una estona cap al Sud, paral·lels a l’autopista cap a la Mola. Passem algun torrent, fins que en un tros sense bosc trobo finalment un camí que ens torna dalt la carena i no ens cal passar pels Obits.

Amb tanta visita turística se’ns ha fet una mica tard, apretem la marxa direcció la Mola; just abans d’arribar al Morral del Drac ens desviem avall a la nostra dreta cap a la Canal de l’Abella.

Passem vora l’avenc i el forn de calç enrunat amb un arbre al mig, desprès una mica de pista i aviat la baixada cap a Can Robert on trobem el quart Mas de Ponent i fem la darrera foto del grup.

A les 2,30 al cotxe, hem caminat vora 5 hores efectives amb uns 800 metres de desnivells i 15 KM de marxa. Una matinal "purafibra", molt bonica i amb una esplèndida companyia.

Texte: Joan

Fotos: Jordi

Refugi Cap de Rec (Lles de Cerdanya) 2,3 i 4/01/2008

PURAFIBRA GLACÉ a LLES DE CERDANYA
Jordi C., Jackie, i Joan.

Rutes: Estany de la Pera i Estany de l’Orri des el Refugi de Cap de Rec











Dimecres 2 de gener.
Joan, Jordi i la Jackie hem decidit fer una sortida invernal per trepitjar neu, tot i que, de moment, ens han dit que n’hi ha molt poca. Cap a les 6 de la tarda arribem, amb el cotxe del Jordi, al Refugi de Cap de Rec. Fosqueja i comença a caure aiguaneu.

Ens instal·lem, les lliteres son amples i el refugi no es ple (alguns excursionistes i famílies amb nens)
A les 8,30 sopem, força bé, sopa, amanida, pollastre i fruita.

Ha deixat de nevar i queda un gruix de dos dits de neu. Ens retirem aviat, abans de les 11 i a dormir molt bé.

Dijous 3 de gener.
Ens llevem aviat amb el paisatge nevat, la sortida del sol es molt bonica i tenim la serra del Cadí al davant, fem moltes fotos. L’esmorzar es a les 8,30, a base de dolç, una mica justet (hi ha gent que se’l porta de casa!).

El servei de lloguer de material i esquí de fons es tancat, tampoc hi ha gruix de neu per raquetes, per això decidim pujar al estany de la Pera. (en teoria uns 11 KM).

Demanem uns entrepans i sortim a les 9,50, amb les polaines ficades i sempre caminant sobre neu. Des d'els edificis de la suposada estació d’esquí nòrdic i seguint les senyals grogues del nº18 anem pujant pel bosc fins que trobem la pista que va de Cap de Rec fins Aranser (l’anomenen AUTOPISTA per l’esquí de fons). Trobem unes noies que també son al refugi que volen pujar a la Tossa Plana. Nosaltres per la pista passem vora el refugi del Pradell, des on surt a la dreta el camí cap a la Tossa. (curiositat, el camí groc 18 Refugi a Pradell travessa dos cops la pista i això no consta en el mapa de l’Alpina).

Més tros de pista, ara més obert, com que hi ha poca neu i gel a sota de vegades fem alguna relliscada(comença la Jackie).

Cap a les 11,30, abans d’arribar a Polliners (on hi ha una cabana i un àrea de picnic) es posa a nevar.

No ens espantem i a Polliners agafem per la nostra dreta la pista que puja cap als Estanys de la Pera. Aquí hi ha molta més neu i per això seguim la tortuosa pista, que desprès d’una estona i moltes clapes de gel arriba al primer estany que sembla gelat.
Ara som dins de la tempesta de neu, cada cop apresta més, principalment quan pugem per "dinar" al Refugi de la Pera (2.348 m) que trobem tancat (desprès ens diuen que hi ha un soterrani obert). Mengem com podem el entrepan enmig de la "ventisca".

A la 13:20 sortim de dalt, sempre nevant, reprenem l’alè quan arribem a l’autopista i no ens aturem fins el refugi Pradell que ens dona una mica d’aixopluc.

No tornem a la pista, prenem el camí pel bosc, que en realitat es més difícil, doncs la neu ens amaga les pedres i el gel, torno a caure i trenco un bastó, fins i tot cau en Jordi i llisca uns metres avall.

A les 16 hores arribem al refugi, hem fet uns 24 Km en 6 hores (4 Km/hora) , molt bé per tots. Objectiu complit.

Una meravellosa dutxa amb aigua calenta i a esperar el sopar mentre neva a fora. Sopem macarrons, amanida, botifarra i aviat al llit no sensa avans relaxar-nos amb algun jocs del refugi i també aprofitem per intercamviar impresions amb altres persones del refugi.

Divendres 4 de gener
Ens saluda un dia molt clar, sense un núvol al cel, i amb 30 cm de neu a la porta.

Esmorzem i recollim les coses esperant a veure si obren el lloguer de material. Inútil.

Finalment cap a les 10,30 decidim anar a fer un passeig fins l’estany de l’Orri , que és al Nord del Refugi.

En Joan surt amb les raquetes obrint pas; la neu es molt tova i s’enfonsen molt, avui seguim les senyals grogues nº21. Anem pujant amb dificultat, doncs hi ha molta neu per anar amb botes i massa poca (i flonja) per les raquetes. En Joan entrelluca amb una roca i cau de nassos, però sense conseqüències.
Ara bé, el paisatge nevat, amb la neu als arbres i aquest dia tan clar i solejat es fantàstic i ho disfrutem molt.

Abans d’arribar al llac ens trobem una família que també hi puja (tots amb raquetes), el pare es posa al mig del llac que es ben gelat, nosaltres també. Es una sensació curiosa i nova per nosaltres.

Ens expliquen que la muntanya davant nostre es la Tossa Plana (no es veu el pic) i que hi ha un camí que puja si arribem a la carena que queda a la nostra esquerra.

Com que es aviat, decidim pujar una mica la carena, de dalt la vista es molt millor: a l’esquerra una carena rodona ben nevada (deu ser la Carbassa), a l’altre costat de la vall les pistes de la Marsella; però cada cop hi ha més neu i ens enfonsem més (també amb raquetes), per la qual cosa decidim tornar baixant pel bosc sense camí. Un tros una mica dur, però meravellós.

Arribem a l’autopista per on ha passat una màquina per preparar l’esquí de fons i tornem al refugi on ens prenem un cafè amb torrons. Hem fet un bonic passeig i hem disfrutat molt fent fotos.

Uns dies inoblidables i algunes lliçons apreses per un altre hivern.

Fins la proxima !!!!!

Text: Joan i Jordi

Fotos: Jackie, Joan i Jordi C.